1

uic/qpf.es

D’estruços i de gripaus. Catalunya, envellida i endeutada

Pau Serra del Pozo Doctor en Geografia

Els problemes: l’envelliment demogràfic i la manca de perspectiva demogràfica

La demografia, una ciència per a ximples

Alfred Sauvy va publicar el 1987 (p. 147): “[…] les pays occidentaux sont — pour le moment — assez riches pour supporter les dommages d’immenses erreurs. Les supporteront ils, d’ici 30 ans ? Réponse négative, dénouement sévère. L’avantage des erreurs, répétons-le, c’est qu’on peut les corriger.”

Els errors immensos són, com explica Sauvy al seu llibre L’Europe submergée. Sud-Nord dans 30 ans, veure com baixa la natalitat dels països europeus (Catalunya inclosa) i que els responsables dels països, els seus intel·lectuals, no facin res per facilitar el redreçament d’aquesta situació. Quins són els dommages? Els danys econòmics són la caiguda del consum, la crisi de superproducció, la deflació i, com a cirereta del pastís espanyol, dos milions d’habitatges buits, no només per la fal·lera immobiliària, sinó per manca de famílies noves.

S’atribueix al pare de la sociologia, Auguste Comte, l’expressió “la demografia és destí”. El nostre futur està escrit? Sí, en gran part. El nombre d’infants nascuts marca sens dubte el nostre futur. Veiem com ha estat el nostre passat recent, com explica el nostre avui i com el present marcarà el nostre futur.

D’estruços. Quina visió de futur tenen els nostres polítics i intel·lectuals?

L’estruç és un animal simpàtic que considerem irresponsable perquè amaga el cap dins la sorra. En realitat, però, la família d’estruços és prou responsable, ja que l’estruç femella guarda en un lloc discret, que el mascle ha furgat amb el bec, els ous fecundats.

Enguany es compleixen els 30 anys del Centre d’Estudis Demogràfics de Catalunya. La foto del diari La Vanguardia (17.2.2014) de la crònica sobre la celebració d’aquest aniversari té un aire força ranci: la mitjana d’edat se situa vora els 60 anys.1 Entre el públic hi ha una majoria de persones venerables i una acumulació notable de saviesa. Només el que sembla, de lluny, una dona encinta dóna un aire més fresc a la foto. Tot i així la crònica no recull que Catalunya és, més que mai, un país de vells: s’ha passat de només el 4,4% de gent gran al país l’any 1877 (Pérez, 2005), al 17% el 2011, segons el cens de població.

Aquest país ha vist entre el 1981 i el 2011 —o és que encara algú no ho ha vist?— disminuir la proporció de persones entre 16 i 64 anys (els que poden treballar) en relació amb les persones de més de 64 anys 1.http://registrousuarios.lavanguardia.com/premium/54401238149/index.html

2

(que no treballen, de moment) de 5,83 a 3,94. Segons l’US Census Bureau les previsions per a Espanya per a l’any 2030 seran de només 2,95. Dit d’una altra manera, el 1981 sis persones sostenien un jubilat; el 2011 eren només quatre; el 2030, en seran encara menys, només tres (a Espanya). Qui pagarà les pensions —perdó, la meva pensió— i els serveis socials? Aquesta és només una de les qüestions demogràfiques claus de Catalunya, el país que representa una mil·lèsima part de la població del món.

La Dra. Cabré (1999) destaca que a Catalunya, amb una escassa fecunditat el darrer segle, amb una mitjana inferior a 2,1 fills per dona, hi ha hagut de fet força creixement demogràfic a causa d’una baixa mortalitat, símptoma de país desenvolupat, i d’una elevada immigració, sobretot interna, fins a l’any de publicació del seu llibre El sistema català de reproducció. Cabré s’oposa així a la visió de Vandellós, autor que va publicar el 1935 Catalunya, poble decadent. No sostinc, però, ni una visió complaent ni una de pessimista envers la situació de la població a Catalunya: l’envelliment demogràfic és el resum de les nostres mancances i de les nostres virtuts, com ara l’allargament de l’esperança de vida, pel que fa a l’evolució de la població. N’és una mancança per les greus conseqüències econòmiques que implica —com intento mostrar en les seccions següents— i que requereix polítiques efectives de suport a la família, així com una disposició oberta a la immigració estrangera.

Quins han estat els resultats de la manca de preocupació dels “responsables” del Govern, en sentit ampli (Administració pública, intel·lectuals, etc.), de Catalunya pel seu futur demogràfic, és a dir, per la seva sostenibilitat demogràfica i econòmica com a país? Es pot comprovar amb algunes poques dades i indicadors, en les dues properes seccions.

La insostenibilitat demogràfica a Catalunya

La figura 1 mostra que el creixement natural de la població (la diferència entre naixements i defuncions) a Catalunya es va reduint des del 1981 fins que l’any 1995 és de només 159 persones: la línia de punts i la intermitent gairebé es toquen. El creixement torna, però, a pujar gràcies al petit boom de naixements d’espanyols i estrangers propiciats pels anys de l’efímer boom econòmic i immigratori, a finals dels 90, que culminen l’any 2008. Des del 2008 la línia de punts i la intermitent tendeixen a convergir ràpidament, amb l’aportació. La tendència, sense més naixements, apunta doncs cap a un “creixement” negatiu de la població catalana en un termini de pocs anys.

La tercera corba amb estil de línia contínua, la de la taxa bruta de natalitat (TBN), és a dir, el nombre de naixements per cada 1.000 persones, a l’eix de la dreta, és semblant a la corba dels naixements, però és sempre inferior a la TBN del 1981: els catalans tenen proporcionalment menys nadons el 2012 que el 1981, encara que hi hagi més nadons el 2012 en termes absoluts. La tendència apunta vers un descens intens de la natalitat els propers anys, si un poc probable nou boom econòmic i/o immigratori no es produeix.

3

Figura 1. Evolució demogràfica a Catalunya entre el 1981 i el 2012. Nascuts vius i defuncions, a l’eix de l’esquerra. Taxa bruta

de natalitat (vius per cada 1.000 persones), a l’eix de la dreta. Font: Institut d’Estadística de Catalunya. Elaboració pròpia.

El nombre mitjà de fills per dona (o indicador conjuntural de fecunditat, ICF) cada any és un altre indicador de la sostenibilitat demogràfica. Els demògrafs mantenen que, en general, la reposició de generacions requereix que l’ICF sigui de 2,1 fills per dona. Doncs a Catalunya no es produeix aquesta reposició a través del creixement natural (el dels naixements), si més no des del 1981, com mostra la figura 2. L’ICF al nostre país no deixa de baixar des del 1981 (ja anava baixant abans), malgrat el discret repunt des del 1995 fins al 2008, quan va caure de nou als nivells dels anys 2003-2004. És clar que la immigració i la baixa taxa de mortalitat poden compensar un ICF baix, com insisteix Cabré (1999). Tanmateix, no han pogut evitar l’envelliment demogràfic, com comento més endavant.

Figura 2. Indicador conjuntural de fecunditat a Catalunya entre el 1981 i el 2012. Font: Institut d’Estadística de Catalunya. Elaboració pròpia.

0

2

4

6

8

10

12

14

0

10000

20000

30000

40000

50000

60000

70000

80000

90000

100000

1981

1983

1985

1987

1989

1991

1993

1995

1997

1999

2001

2003

2005

2007

2009

2011

Nascutsvius

Defuncions

Taxabrutadenatalitat

4

Les anomenades piràmides de població permeten veure d’un sol cop dades relativament complexes sobre l’estructura per edat i sexe d’una població. La figura 3 presenta la piràmide de la població catalana dels anys 1970 i 2011, en què es distingeixen els homes de les dones. He convertit les dades (xifres absolutes) d’homes i dones de cada any en percentatges sobre el total de la població cada any. Així és possible comparar l’estructura d’edat i de sexe de poblacions de volum heterogeni (hi havia menys població a Catalunya el 1970 que el 2011).

He calculat els percentatges2 dels homes i de les dones en relació amb el total de la població del 1970; i de manera anàloga, les dades del 2011. Els grups d’edat del 2011, representats amb color gris de fons, exhibeixen una configuració ben diferent de la del 1970, sense color de fons i la vora negra. La forma del 1970 encara s’assembla a una piràmide, força estilitzada ja, amb una base de població infantil prou prima. La població adulta en edat de treballar el 1970 és la més nombrosa. La població de més de 65 anys no té encara la potència que adquirirà el 2011. La forma de la piràmide del 2011 desmereix el seu nom, ja que té forma més aviat de “guardiola”. El modest eixamplament a la base és el resultat del petit boom demogràfic des de mitjans dels anys 90, que assoleix el seu màxim en la cohort o grup d’edat d’infants de 4 anys l’any 2007, per començar, de nou, un aprimament de la base, entre els 0 i els 3 anys. A Catalunya (el 2011) s’han incorporat des de fa 35 anys menys joves al grup d’edat de la població potencialment activa (treballadora), entre els 16 i els 65 anys.

El futur està en part “escrit” a la piràmide del 2011: la nova generació de persones que contribueixen amb la seva feina (suposant que no hi hagués atur) a l’Estat del benestar, pagant els impostos, continuarà sent més minsa els propers 15 anys que la de fa 35 anys. A una generació la succeeix, com mai potser al llarg de la història de Catalunya, una generació més reduïda, amb menys contribuents per a les arques del país, doncs, i que consumirà menys. Dues seccions més avall, torno a tractar la caiguda de consum.

Figura 3. Piràmide de la població el 1970 i el 2011. Font: Institut d’Estadística de Catalunya.

Elaboració pròpia.

2.Lesdadesdelapiràmidecorresponentsal1970nodesagreguenlesedatsapartirdels90anysengrupsquinquennals,demaneraquehihauna“concentració”depersonesd’aquestesedatsenunsolgrupanomenat“85anysimés”.

% de població

Edat

s

Homes | Dones

2011 1970

5

De la insostenibilitat demogràfica a la insostenibilitat econòmica

La no-reposició de generacions joves té moltes conseqüències demogràfiques, amb molt d’impacte econòmic, a curt o a més llarg termini. Aquest ha estat l’impacte dels fenòmens demogràfics sobre els econòmics a Catalunya3, entre el 1981 i el 2012:

1. Efecte demogràfic: declivi de la TBN, és a dir, dels naixements per cada 1.000 persones (de 12,63 a 10,28). Conseqüència econòmica: a curt termini, menys despesa pública en la cura d’infants, que allibera recursos per a inversions més immediatament “productives” com els cicles formatius i l’educació superior. Per exemple, el curs 2014-2015 la Generalitat destinarà menys places per a educació preescolar a Catalunya, com a conseqüència de la davallada d’uns 3.500 infants de menys de 3 anys empadronats al país.4 A curt termini, doncs, un efecte “positiu”, menys despesa. Com diu la dita castellana, però, “pan para hoy, hambre para mañana”.

2. Efecte demogràfic: envelliment progressiu de la població (de 34,52 anys d’edat mitjana de la població a 41,53). Conseqüència econòmica: augment de la despesa pública per persona en serveis de sanitat pública. Un estudi de l’OECD (2011) fa palès aquest augment en el cas dels països que formen aquesta organització, entre els quals hi ha Espanya.

3. Efecte demogràfic: com esmentava més amunt, augment de l’índex de dependència senil5 (la proporció de persones entre 16 i 64 anys en relació amb les persones de més de 64 anys), de 5,83 a 3,94. Segons l’US Census Bureau6 les previsions per a Espanya per a l’any 2030 seran de només 2,95. Conseqüència econòmica: reducció del nombre de contribuents que poden pagar impostos per sostenir les pensions dels jubilats i els altres serveis de l’Estat del benestar.

4. Efecte demogràfic: menys proporció de persones en edat de formar famílies7, del 21,74% al 20,17%. Conseqüència econòmica: menys proporció de famílies amb necessitat de consumir més i d’activar el comerç, els serveis, el mercat de l’habitatge, etc. En el futur aquesta tendència s’accentuarà, com destaco dues seccions més avall.

5. Efecte demogràfic: no som els únics amb menys proporció de joves; també en manquen al món desenvolupat i envellit. Conseqüència econòmica: competència internacional pels joves “recursos” limitats (emigració). A Catalunya, la proporció de joves espanyols i estrangers que han deixat el país per anar a viure a

3.Segonsl’Institutd’EstadísticadeCatalunya.4.NotíciaaldiariLaVanguardiadel14.2.2014“EnsenyamentpreveureduirlíniesdeP-3elcursqueveiconvertirescoleseninstituts de forma progressiva”: http://www.lavanguardia.com/local/girona/20140214/54401164874/ensenyament-preveu-reduir-linies-de-p-3-el-curs-que-ve-i-convertir-escoles-en-instituts-de-forma.html5.Ladadamésrecentcorresponalcensdelapoblaciódel2011.6.L’OficinadelCensdePoblaciódelsEUA.7.LadadamésrecentcorresponalCensdelaPoblaciódel2011,eldel2012noestàdisponible.

6

l’estranger ha augmentat els darrers anys. Aquest procés realimenta el primer i els altres processos: menys població jove, menys contribuents, menys naixements, menys consum, etc.

Les persones grans són riquesa, l’envelliment demogràfic és el problema

Els demògrafs Cabré i Pérez (1995) recomanen “ir evitando la palabra envejecimiento cuando se quiere hablar, en realidad, de un simple cambio de composición de un grupo de personas. Ello, mientras se exploran las posibilidades semánticas del idioma en busca de vocablos con connotaciones más positivas y constructivas.”

L’allargament de l’esperança de vida permet a molts més joves conviure més amb els avis i besavis. L’envelliment, com a procés personal, és certament una riquesa. Malauradament no tothom pensa així. A la pel·lícula Children of Men, ambientada a la Gran Bretanya del futur, Michael Caine, tot un sènior, pren una de les pastilles que s’anuncien als mitjans de comunicació per suïcidar-se. Tanmateix, la ciència ficció és superada per les afirmacions del ministre de finances japonès Taro Aso, que, el gener del 2013, exhortava la gent gran del Japó a no esdevenir una càrrega per a l’Estat i que “s’apressessin a morir”.8

El període de gran consum dels baby boomers catalans té data de caducitat

La “formació de llars és un fet demogràfic i social amb un clar impacte en el consum, ja que implica l’adquisició d’una sèrie de béns i serveis”, segons Carreras i Martínez-Rigol (2013). Per a aquests autors i per a Dent (2014), les persones en les franges d’edat entre els 30 i finals dels 40 anys són les que formen famílies i que fan, doncs, més despeses i de més importància. Concretament Dent situa als 46 anys l’edat en què arriba el màxim consum de les persones. La figura 4 mostra l’evolució dels nadons a Espanya des del 1960. El nombre màxim s’assoleix l’any 1975. La generació més nombrosa de la història, la dels baby boomers de les dècades dels anys 60 i 70, es “jubilarà” com a grup de gran consum l’any 2025, segons Dent. Aquest màxim no es produeix 46 anys després de la darrera cohort anual de nadons més nombrosa, l’any 1975 a Espanya (segons el Data Bank del World Bank), és a dir, l’any 2021, sinó quatre anys més tard, amb els ajustos demogràfics que fa Dent a partir de la població estrangera immigrada a Espanya, l’edat mitjana de la qual és d’aproximadament uns 30 anys i que ha aportat, doncs, joventut, població activa, consum, etc.

El decalatge dels 50 anys (46 anys i 4 anys) en relació amb els naixements apareix també en la figura 4. Es veu com l’any 2025 marca, efectivament, el clímax o punt màxim del consum dels darrers baby boomers espanyols, els del 1975. El consum ja no serà potser mai més com abans a Espanya: tan sols hi hauria una lleugera recuperació a partir de l’any 2050, amb la modesta generació que Dent anomena echo boom, els fills dels baby boomers, per tornar a decaure.9 És el camí que ha seguit el Japó, segons Dent.

8.http://www.theguardian.com/world/2013/jan/22/elderly-hurry-up-die-japanese9.S’assumeixqueaEspanyanosobrevéunnouprocésimmigratori,semblantaldeladècadadelsanys2000.

7

Figura 4. Evolució dels naixements a Espanya entre el 1960 i el 2012 i estimació de l’evolució del consum, 50 anys després.

L’any 2025 marca l’inici de la caiguda del consum. Font de les dades de naixements: Data Bank del World Bank. Elaboració pròpia.

L’economista Harry Dent, Master Business Administration (MBA) per Harvard, prediu al seu llibre The Demographic Cliff, tot just publicat el gener del 2014, una nova crisi mundial al llarg d’aquest any 2014. Dent va predir als anys 80 la llarga crisi econòmica del Japó, el declivi de les empreses puntcom i el crack de l’any 2008. La nova crisi consistirà, segons Dent, en un nou xoc deflacionari. El seu llibre, que porta per títol The Demograhic Cliff, que en català es podria traduir com L’abisme demogràfic, encara no està disponible en la nostra llengua. L’argument de Dent és molt simple: el poder adquisitiu d’una generació culmina al voltant dels 46 anys, que és quan, després d’adquirir o de llogar un primer habitatge s’inicia el creixement de la família, i aleshores aquesta es planteja traslladar-se a un altre habitatge més ampli, sigui per l’augment del nombre dels fills o perquè tenen més edat i necessiten més espai, sigui, sobretot també, perquè vers els 46 anys es tenen més ingressos que amb 20 o 30 anys. A més de l’habitatge, el consum dels grans consumidors, els que formen noves famílies, es basa en les seves necessitats: cotxe, educació dels fills, roba, alimentació, etc. Aquest clímax de consum es va produir en molts països l’any 2008, quan una gran demanda mundial d’habitatge, de baby boomers, va crear la bombolla immobiliària, que va esclatar. Espanya, amb un boom d’immigració en aquells anys, va participar en la bombolla, i en la crisi a continuació. El clímax de consum culminarà en altres països el 2014; i a Espanya, més tard, vers el 2025, com he destacat abans.

Efectivament, per a Dent, en altres països el clímax de consum es produeix més tard, com a conseqüència de l’endarreriment en l’inici de la davallada de naixements, com a Espanya. L’experiència del Japó, que va experimentar el clímax de consum a l’inici dels anys 90, tot coincidint amb la seva crisi econòmica, és el camí que segueixen fil per randa la resta de països que s’adrecen a l’abisme demogràfic... i econòmic. Amb l’expiració del període consumista dels baby boomers espanyols i catalans el 2025, s’iniciarà, segons Dent, una nova crisi econòmica a casa nostra.

300000

350000

400000

450000

500000

550000

600000

650000

700000

Naixements

50anysdesprés

2025,inicidelacaigudadel consumdelsbabyboomers espanyols

8

Les solucions: més immigració, més suport a les famílies

Els beneficis a llarg i curt termini que reporta la immigració a Catalunya

El diari Ara va publicar l’11 de novembre del 2013 unes declaracions de César Alierta, president de Telefónica, en què assegurava, en referència clara a la immigració estrangera, que si la població activa no hagués crescut tant abans de la crisi, la taxa d’atur seria només del 10%. Em semblen unes declaracions irresponsables: s’infravalora l’aportació de la immigració i, en canvi, es destaca que suposa una càrrega. Tan injust com dir que un jubilat no serveix per a res, com si no hagués cotitzat durant tota la seva vida laboral. Caldria recordar que la immigració és part de la solució, no del problema.

“La immigració ha constituït un dels principals elements dinamitzadors de l’activitat econòmica a Espanya durant els últims anys, encara que sens dubte resulta possible plantejar consideracions crítiques sobre la sostenibilitat del model de desenvolupament econòmic que ha seguit el nostre país durant aquests últims lustres.” Cal que ara siguem responsables: “Tota transformació del model productiu que es plantegi per al futur haurà de tenir en compte l’oferta de mà d’obra immigrant que s’ha establert els últims anys al nostre país i que, en la gran majoria de casos, ha vingut per quedar-se.” (Moreno i Bruquetas, 2011.)

“La immigració en els darrers cent anys ha estat part integrant, i part important, del sistema català de reproducció.” (Cabré, 1999, p. 210.) I ho ha estat, de manera especial, la immigració estrangera, des de mitjans dels anys 90.

Tot i que la piràmide de la figura 3 és força útil per informar-nos del probable futur immediat pel que fa a l’evolució dels grups d’edat, si no és que hi ha canvis de tendència sobtats, no podem preveure com hi influiran la immigració i l’emigració. La primera sobretot ha influït de manera molt important en la nostra història remota i recent. Quant a les darreres dècades, el saldo migratori (la diferència entre el nombre d’immigrants i el d’emigrants) ha estat el component de creixement més rellevant, com mostra la figura 5. Concretament, més del 86% i el 82% de tot el creixement de la població es deu a la immigració (bàsicament estrangera), en les dècades del 1991 al 2001 i del 2001 al 2011, respectivament.

Figura 5. Creixement de la població a Catalunya, segons els components del creixement natural i del saldo migratori,

entre el 1991 i el 2011. Font: Institut d’Estadística de Catalunya. Elaboració pròpia.

1991-2001 2001-2011Saldo

migratori 246098 966157

Creixement natural 37518 210576

9

La immigració estrangera recent, de retruc, ha provocat a més, com és conegut, un creixement del nombre de naixements, per dos motius: el primer, perquè la fecunditat (ICF) de les mares estrangeres a Catalunya és lleugerament més elevada el 2012 (1,68 fills per dona, però en descens respecte al 2010, amb 1,87), en relació amb la de les mares autòctones (1,39 el 2012, que també baixa respecte al 2010, d’1,46)10; el segon, perquè l’estructura per edat de la població estrangera és proporcionalment, en relació amb l’autòctona, molt més jove (taula 1).

Grups d’edat Espanyols %

d’espanyols Estrangers % d’estrangers Total

0 a 14 anys 984.584 15,42 198.688 16,74 1.183.272

15 a 64 anys 4.145.208 64,93 954.907 80,46 5.100.115

65 i més 1.254.337 19,65 33.184 2,80 1.287.521

Total 6.384.129 100,00 1.186.779 100,00 7.570.908

Taula 1. Grups d’edat entre els espanyols i els estrangers a Catalunya el 2012. Font: Institut d’Estadística de Catalunya. Elaboració pròpia.

Si l’any 2012 el percentatge d’estrangers de menys de 15 anys és semblant al d’espanyols (aproximadament 15% i 16%, respectivament), els immigrants són relativament molts més que els espanyols en el grup d’edat que representa si fa no fa la població activa,11 el dels 15 als 64 anys (més del 80% versus menys del 65%), de manera que la seva aportació potencial com a contribuents és molt notable. Finalment, en el grup de les persones de 65 anys i més, els estrangers destaquen per ser un grup de potència escassa, mentre que els espanyols mostren que formen part del món ric envellit, amb gairebé el 20%. Efectivament, al Japó, un dels països més envellits del món, el 2013 el 24,8% de la població té 65 anys o més, segons dades del World Factbook de la CIA. En la propera secció, tornaré a tractar el tema de l’envelliment.

Els estrangers aporten, doncs, revitalització demogràfica,12 és a dir, tenen molts més efectius joves en edat de procrear en relació amb la població autòctona i, per això, la seva TBN és molt més elevada que la dels locals, com es presenta en la taula 2. Les taxes dels estrangers exhibeixen una gran variabilitat i tendència decreixent, molt probablement com a conseqüència de complexos processos que Devolder i Bueno (2007) descriuen. En tot cas, tant per als estrangers com per als locals, sembla evident l’impacte negatiu de la crisi econòmica en el descens de la TBN, com mostren les dades corresponents al 2012.

10.Segonsl’Institutd’EstadísticadeCatalunya(http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/docs/2013/10/23/11/38/9b750f98-d6a5-4cb1-b175-042c465fd857.pdf)11.Enrealitat,de16a64anys,segonsl’IDESCAT.12.Malgratlapresènciad’estrangerscomunitarisaCatalunya,engenerald’edatsmoltmésavançadesqueelsnocomunitaris.

10

Any Mares estrangeres

Mares espanyoles Total

2000 31,43 9,50 10,14

2006 20,32 10,21 11,50

2012 17,94 8,74 10,18

Taula 2. Taxa bruta de natalitat de les mares estrangeres i de les espanyoles a Catalunya. Font: Institut d’Estadística de Catalunya. Elaboració pròpia.

La marxa del país d’estrangers (joves) i de joves autòctons està provocant uns percentatges d’atur més favorables: si baixa la població activa, a causa de l’emigració, i es mantenen els llocs de treball, baixa necessàriament el percentatge d’atur: “pan para hoy...”. Si marxa més gent jove, qui pagarà les pensions d’aquest país envellit? Catalunya necessita tornar a crear llocs de treball que atreguin molta gent jove, que reequilibri la proporció entre gent que treballa (i cotitza) i la molta gent gran dependent.

Necessitat de polítiques de suport a la família

No és el meu propòsit abordar en detall les polítiques de suport a la família, cosa que es fa en altres articles d’aquest quadern. Concloc, en canvi, que hi ha la necessitat que es duguin a terme.

El 19 de febrer de 2014, al programa matinal “Hoy por hoy”, de la Cadena Ser, l’antic secretari d’Estat d’Economia del segon govern del president Zapatero, David Taguas, va parlar d’economia i de la crisi, pocs dies abans de la seva mort. Va defensar el “xec nadó” que va implantar el president socialista per ajudar les famílies, que va tenir, però, una existència efímera. Així d’efímeres i inconsistents han estat les polítiques de suport a la família a Espanya. El grup de recerca dirigit per la Dra. María Teresa López, de la Càtedra Extraordinària de Polítiques de Família de la Universitat Complutense, en col·laboració amb la Fundación Acción Familiar, ha publicat nombrosos estudis sobre polítiques familiars, disponibles al seu web.13

A Catalunya no hi ha hagut cap grup amb la preocupació de la càtedra esmentada. Que jo sàpiga, no ha sorgit encara aquesta línia de treball al Centre d’Estudis Demogràfics de Catalunya, l’entitat que, al meu entendre, se n’hauria d’haver preocupat. Tot i que demògrafs i sociòlegs s’han preocupat de la baixa fecunditat i natalitat a Catalunya en documents promoguts per instàncies polítiques o des de l’Administració (Flaquer, 2002 i 2005; diversos autors, 2008), el balanç de les polítiques de suport a la família a Catalunya des de les administracions públiques és pobre (Flaquer, 2009).

13.http://www.accionfamiliar.org/que-hacemos/catedra-extraordinaria-de-politicas-de-familia-ucm-afa

11

Recentment, s’ha publicat un estudi voluminós, subvencionat per l’Obra Social “la Caixa”, coordinat pel catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra Gøsta Esping-Andersen (2013), que té com a significant títol El dèficit de natalitat a Europa. La singularitat del cas espanyol i que es planteja com redreçar la situació.

La Secretaria de Família de la Generalitat de Catalunya explica en aquest volum els seus projectes d’un servei d’atenció a la família. Pel que fa a l’Administració local, tot i haver-hi un estudi preliminar de la Diputació de Barcelona (2003), amb l’assessorament de la Dra. Cristina Brullet, aquesta Administració supramunicipal no ha endegat encara polítiques locals orientades a les famílies.

De gripaus

Acabo tot recordant un altre simpàtic animalet, el gripau. Si té la desgràcia de caure en una olla amb aigua que s’està escalfant a foc lent, nota una sensació agradable. A mesura que l’aigua es va escalfant es troba encara millor. Fins que és incapaç de reaccionar i acaba bullit. La revista The Economist (9.11.2013), tot referint-se a la previsió de l’augment proporcional de la població pensionista al Regne Unit i el consegüent descens de la població en edat de treballar i de pagar impostos en els anys propers, alerta sobre la incapacitat dels polítics, com els gripaus, per a reaccionar devant de crisis que es van desfermant lentament. Conclou el setmanari britànic que hi ha molts motius per a preocupar-se pel que fa a les projeccions de població a la Gran Bretanya.

BIBLIOGRAFIA

CABRÉ I PLA, Anna. El sistema català de reproducció. Cent anys de singularitat demogràfica. Barcelona: Enciclopèdia Catalana i Institut Català de la Mediterrània, sèrie Mare Nostrum, 1999. CABRÉ I PLA, Anna; PÉREZ DÍAZ, Julio. “Envejecimiento demográfico en España”. A CÍRCULO DE EMPRESARIOS. Las actividades económicas de las personas mayores. Madrid: SECOT, 1995. http://digital.csic.es/bitstream/10261/38745/1/1995seniors.pdf DENT, Harry. The Demograhic Cliff. Nova York: Portfolio/Penguin, 2014. DEVOLDER, Daniel; BUENO, Xiana. “Interacciones entre fecundidad y migración. Un estudio de las personas nacidas en el extranjero y residentes en Cataluña en 2007”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, vol. 57/3, (2011) p. 441-467. http://ddd.uab.cat/pub/dag/02121573v57n3/dag_a2011v57n3p441.pdf DIPUTACIÓ DE BARCELONA (amb l’assessorament de Cristina Brullet). Polítiques de suport a les famílies: una proposta des del món local. Barcelona: 2003. http://www1.diba.cat/llibreria/pdf/43848.pdf

12

DIVERSOS AUTORS. Barcelona Societat. Revista de coneixement i anàlisi social, núm. 15. Monogràfic sobre família i polítiques familiars. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2008. ESPING-ANDERSEN, Gøsta (coord.). El dèficit de natalitat a Europa. La singularitat del cas espanyol. Barcelona: Fundació La Caixa, col·lecció Estudis Socials, núm. 36, 2013. http://www.ara.cat/societat/natalitat_ARAFIL20131212_0002.pdf FLAQUER, Lluís. “Les polítiques familiars a Catalunya”. Via,Revista del Centre d’Estudis Jordi Pujol, núm. 4,2009) p. 76-101. http://www.jordipujol.cat/files/articles/LlFlaquer.pdf — Les polítiques de suport a les famílies: revisió i propostes. Barcelona: Fundació Rafael Campalans, Els debats de la Fundació, núm. 2, 2005. — Informe sobre la situació de la família a Catalunya. Un intent de diagnòstic. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Secretaria de la Família, 2002. http://www20.gencat.cat/docs/dasc/01Departament/08Publicacions/Ambits%20tematics/Families/15informesituaciofamiliacat02/flaquer_informe_situacio_familia.pdf CARRERAS I VERDAGUER, Carles; MARTÍNEZ-RIGOL, Sergi. Previsions sobre l’evolució del consum a Catalunya, 2012-2022. Comertia, Ajuntament de Barcelona, Observatori del Comerç Urbà de la Universitat de Barcelona, 2013. http://comerc.bcn.cat/sites/default/files/arxius/previsions_evolucio_consum_a_catalunya_2012-2022.pdf MORENO FUENTES, Francisco Javier; BRUQUETAS CALLEJO, María. Immigració i Estat del benestar a Espanya. Barcelona: Fundació La Caixa, col·lecció Estudis Socials, núm. 31, 2011. OECD. Health Reform: Meeting the Challenge of Ageing and Multiple Morbidities. OECD Publishing, 2011. http://dx.doi.org/10.1787/9789264122314-en PÉREZ DÍAZ, Julio. “Lʼenvelliment demogràfic a Catalunya”. II Jornades de població. La població a Catalunya. Centre dʼEstudis Demogràfics, 2005. http://digital.csic.es/bitstream/10261/13818/1/2005Jornades.pdf SAUVY, Alfred; HIRSCH, Anita. L’Europe submergée. Sud-Nord dans 30 ans. París: Dunod, 1987. VANDELLÓS, Josep Antoni. Catalunya, poble decadent. Barcelona: Edicions 62, 1935 [1985].