tom xxv rondaies mallorquines

TOM XXV

DE LA GENT D’UN BON ANY

Gràcies a tots els que han fet possiblela realització d'aquest projecte.

Als més petits que han aportat el seu treball i imaginació.

Als no tan petits que els han ajudat i recolzat.

Als professionals que han aportat els seus textos i dibuixos.

Als mestres que han col·laborat, han compartit el seu saber, han organitzat i treballat perquè sortís a la llum aquest tom 25.

APLEC

D E

Rondaies Mallorquines

DE LA GENT D’UN BON ANY(CREADORS DE SINÈRGIES)

TOM XXV

Dibuixos de:

Tomeu CaragolBàrbara Vich Bibiloni

Margalida Mascaró CatalàYadel Paredes JiminianFrancina Sansó Alcover

Joan Llull FerrerSilvia Barceló Bover

Maria José Català BauçàCatalina Mascaró CatalàSalvador Sansó Femenies

Joe Poggio

VILAFRANCA DE BONANY

2015

L'amor de tres al·lotes guapes

Això era i no era tres cavallers i tres al·lotes guapes que es varen enamorar. N'Albert, es mitjà i Teresa, sa petita, que varen decidir que dia 4 de maig es casarien. En segon lloc en Marc i n'Anna, es petit i sa mitjana, varen decidir que dia 14 de juny es casarien. Els últims, en Tomeu i na Maria, es més vells, es casarien dia 22 de juliol. 4 de maig Teresa tenia al·lèrgia per un pètal de rosa. 14 de juny n'Anna tenia mal d'esquena per es llit. 22 de juliol na Maria no es va fer res i va ser l'única que es va casar.

3

La figuera d´en Joanet

Això era i no era un jove anomenat Joanet que vivia a Vilafranca de Bonany. I un dia va anar a sembrar oliveres, blat i una figuera. Quan sembrava deia desitjos. Quan va dir un desig sembrant la figuera , va créixer la figuera i es va complir el desig . Quan ho va veure es va quedar bocabadat. Va tenir el desig de tenir una barraqueta a la vinya i poder viure, veure les plantes créixer i demanar desitjos. Quan va veure un gegant de pedra que venia, en Joanet arrancà a córrer cap a la figuera, però el gegant de pedra és més ràpid i agafa la figuera i se l'endú a una cova . En Joanet, el persegueix muntat damunt un cavall blanc salvatge. Perque quasi li passava el mateix problema que al cavall : el gegant li va robar la seva família . I el cavall el va ajudar aconseguir la seva figuera a en Joanet. Així va poder recuperar i sembrar la figuera.

4

El colom i la gallina

A un foravila de Vilafranca on hi havia gallines i coloms, una de les parelles de coloms varen fer un ou. Una gallina que no sabia on fer el seu ou, va entrar al niu del colom ,va rompre lóu del colom i va fer el seu . La gallina va baixar del niu i se'n va anar a cloquejar, perquè era una gallina molt estressada, va anar a fer una volta pel galliner. El colom va tornar per covar el seu ou però no va covar el seu ou si no el de la gallina. I quan va néixer l' ou de la gallina, el colom va dir: -Aquest fill meu hauria de deixar de menjar, i de créixer, que es el colom més gros que he vist, però per ser tant gros corre molt ràpid. La gallina va tornar per endur-se el seu poll que ja havia trobat casa. Per desgràcia no podia perquè la barrera era molt alta i el poll pesava molt. Perquè la gallina el pujàs li varen dir al colom que cridàs a la cabra per tomar la barrera. Tot d'una va venir la cabra i va tirar a terra la barrera. Va venir lámo tot enfadat i quan va veure la barrera a terra començà a tupar a la cabra. La gallina li va dir al colom: -Ves a cridar a líndiot. I l'indiot tot d'una començà a picar a l´home.Líndiot li diu a la cabra: -Corre, corre que te tuparà. El poll estava confús perquè no sabia qui era la seva mare. Varen decidir tenir el poll una setmana cada un.Quan el poll ja era un gall se'n va adonar de que la seva

---

5

mare era la gallina perquè es semblava molt. Cada un dels seus amics era dúna raça diferent. Hi havia dos galls de la mateixa raça , eren galls de brega. Aquests galls eren enemics. Arriscaven les seves vides per les gallines, cada dia lluitaven. Un dia li va tocar al seu millor amic i tots varen decidir que sigués el rei del galliner. El gall va ordenar que li transformassin la casa. La gallina va estar molt contenta pel seu fill i els que li varen ajudar: líndiot, la cabra, el colom. Li varen construir una casa nova. Un dia va venir un boc per ser el rei del galliner. Com que el gall no ho sabia el boc hi anava per agafar la corona, l 'ase li tira una cossa i cau a terra. El boc diu: -Crec que pes menos. I no és que pesàs menos és que sa li trencà una banya. -Mira el que m'has fet, com m´ho arreglarà? El rei gall pensa qui pensa fins que exclama: -Ja ho se, l'home té ferrament, pot ser si l'agafam ... El boc i el gall parteixen a la casa. El boc cerca a lármari i el gall al llit i se topa amb el moix i li demana: -Que saps on es el ferrament? El moix contesta: Ai!!! gall m'ho demanes al pitjor moment. -Que te passa moix? -És que no me veus? Saps on es el ferrament?Van a la cuina i quan el gall veu dins la galera els ous. Els agafa i romp la gàbia del moix i quan l´home veu tot aquell desastre encalça al ca, el ca al moix i el moix diu al gall : -Vine aquí i veuràs... I el gall diu al boc que corri.... El gall diu. -Que bé m'ho he passat, si vols, boc, pots ser el guardià reial . El boc va estar molt content amb aquell oferiment, i li va dir que si arribava algú dolent no el tocaria ni un dit

6RONDAIES MALLORQUINES

Ve a tota màquina el cavall i diu: -Magestat han duit un ca nou i és molt agressiu, el podria detenir. Van a investigar al ca i descobreixen que el ca obeeix l' home. Tornen a la classe per descobrir què és el que passa. Cerquen pel soterrani, per l'armari, el gall mira pel calaix i troba un a espècie de collar amb un comandament. Li diu al boc: -Aguanta això per favor. El boc li explica que és un collar electrònic que pega una descàrrega elèctrica perquè el ca obeeixi les ordres. El pobre ca obeeix les ordes perquè no vol una descarrega, per això era tan agressiu. Li llevarem el collar, el varen lliurar i li varen dir que ara podria fer el que volgués.

7EL COLOM I LA GALLINA

La vida de na Maria

Això era i no era una nina que se deia Maria que no la volia ningú. Però un dia va sortir de la casa. I va anar a casa de la seva padrina. Ella s'avorria molt perque la seva padrina no tenia fills. Va pensar que podia anar a ca la seva tia, tenia dues nines però eren molt dolentes. El dia anterior les nines dolentes li varen dir que sortís de ca seva perque les nines no la volian i va anar a ca la seva germana gran. Però ella, no tenia nines només tenia un nin. A ella no li agradava jugar amb els nins perque li pegaven i va pensar que podia anar a ca el seu germà gran. Ell tenia tres nines i un nin, aquelles nines són amables i varem jugar fins al cap vespre, per sopar varen fer conill amb tomàtiga i varen anar a dormir. Però no va trobar on podia dormir. Varen pensar que podia dormir enterra. A ella no li agradava dormir enterra i varen dir que podia dormir amb una d'elles. I des d'aquell dia va viure amb elles.

8

Els cavcondracs

Això era i no era tres cavcondracs, eren nous al mar. Un dia un tauró els va veure,va trobar que eren rars i com que no li agradaven els animals rars, el tauró els perseguia. Cada dia s'anaven refugiant dins cases d'animals on els deixaven entrar. El primer dia es varen refugiar dins la casa d'un peix espasa. Els cavcondracs varen dir: -Com et diven? El peix espasa va contestar: - A jo me diven Tomeu, he vist que el tauró Àngel vos perseguia, que vols que faci per poder ajudar-vos? Els cavcondracs contestaren: - Li hem de parar una trampa. En Pep, el germà gran dels cavcondracs, va dir: -Tenc una idea, en Toni (el germà petit dels cavcondracs),n'Esteve(el germà mitjà dels cavcondracs) i jo, anirem un poc davant d'ell i li farem qualque tonteria. Així mos perseguirà, nosaltres ens amaguerem, voldrà agafar-nos sigui com sigui. Però necessitam ajuda, algú ens ha de fer una xarxa. En Tomeu diu: - Jo conec tres llagostes que saben fer moltes de coses: xarxes, cases...i ens podran ajudar. Vos podran fer una casa per tu i fer la xarxa...però hauràs de quedar un parell de dies a ca seva, la meva casa és petita. En Pep diu: - Idò anem a cridar-los. Arriben a la casa de les llagostes, toquen i diven:

-----

9

Llagostes necessitam la vostra ajuda. Les llagostes surten defora i els deixen entrar. -Que voleu? diven les llangostes. -Que ens facis una xarxa, una casa i també demanar si uns visitants poden estar amb tu durant un parell de dies, per favor, et donarem un benefici. Diven en Tomeu, en Toni, n'Esteve i en Pep. -No importa benefici vos farem la casa, la xarxa i podreu quedar un parell de dies. Diven les llangostes. -Quan tardau en fer la xarxa? Diven en Tomeu, en Toni, n'Esteve i en Pep. -Cinc minuts. Diven les llangostes. -Idò la podeu fer ara, hem de fer una trampa al tauró Àngel. Diu en Tomeu. -És clar ara la feim. Diven les llangostes.Passen deu minuts i comencen la trampa, en Toni, n'Esteve i en Pep fan tonteries el tauró els persegueix.En Toni,n'Esteve i en Pep s'amaguen. El tauró cerca que cerca i els cavcondracs tiren la xarxa, l'atrapen . El peix espasa punxa al tauró, i el tauró diu: - Aauuuuuuuuu, quin mal, no em tornaré a ficar amb animals rars, auuuuuuuu quin maaaaaaaaaaaaaaaaaal. El tauró no es torna a ficar amb ells, la llagosta acaba la casa, els cavcondracs estan molt tranquils i s'en van feliços a ca seva .

-----------


Es colom blanc

Això era i no era un home que tenia un colom blanc ferit. L'home era tan vago que li va donar al seu fi en Miquelet. En Miquelet li diu: -I aquest colom blanc de que me serveix a jo, per si vui malgastar blat? Son pare li diu: -Així aprendràs a conéixer una cosa que no es veu però es nota. El Miquelet contesta: -Això no existeix.Son pare li contesta: -Clar que existeix En Miquelet li diu: -Idò que és?Son pare li diu: -Això ho hauràs de descobrir tu!!!I camina que caminaràs, va arribar a una selva. I després de caminar una estona, en Miquelet va caure a una trampa d'ós. I li va dir el colomet blanc: -Ajudem, ajudem. I es colomet li ajuda. I així va saber que allò que deia el seu pare era l'amistat.

11

Els gatdracs de Vilafranca

Aixó era i no era, un poblet de Mallorca que es deia Vilafranca. Cada dia al pati de l'escola, un grup de nines berenaven juntes. Quan acabaven de berenar unes bèsties del seu tamany les molestava. Quan era hora de seguir la feina, les bèsties anomenades Gatdracs s'amagaven damunt la teulada a fi de que no les vessin. Fins que un dia les bèsties es van cansar de molestar-les, i van decidir jugar a futbol, i així van seguir jugant cada dia. Però ara eren les nines que s'avorrien, les nines no volien molestar les bèsties perquè després acabaven malament, fins que un dia van decidir plantar-lis cara. Però qui ho diria el que va passar? Les bèsties les varen ignorar i van seguir jugant el partit. Les nines ja no sabien què fer perquè les bèsties tornessin a jugar amb elles. Fins que un dia van decidir endur-se la pilota de futbol cap a ca seva. Quan les besties se'n varen donar conte del que havia passat van decidir agafar-lis la pilota mentre que dormien, però tenien un problema que no sabien a on vivien. Van decidir jugar a l' escambrí amb les nines fins que van haver d'abandonar l'escola CEIP Es Cremat i anar a l'institut. A l'institut tot era diferent: les classes, els professors, el pati... això vol dir que ja no podien jugar a l' escambrí, i una altra cosa, les besties varen quedar a l'escola CEIP Es Cremat.

12

Tant les bèsties com les nines s'avorrien, i ara l'única manera de veure's era quedant al parc o a les activitats extra escolars. En realitat les besties tenien un encanteri i aquest encanteri es rompria quan una nina dones una besada als llavis. I va haver una nina que es va enamorar d'una bèstia i es va atrevir a donar-li una besada als llavis i... plof !!! va sortir molt de fum i entre el fum va quedar un al·lot ben guapo. Quan les altres nines ho van veure van quedar al·lucinades i van donar una besada a cada bèstia. Quan els nins i les nines van tenir vint-i-set anys es van casar. I visqueren feliços durant anys i més anys. Amén.

13ELS GATDRACS DE VILAFRANCA

En Pintxaco i ses seves aventures

Era i no era, un bitxo raro que tenia molts, però que molts de pintxos. A s'esquena, als dits, les mans, el peus, sa coa, etc ... Es diu Pintxaco. Un dia va trobar una bèstia enorme i el va pintxa. La bestia va dir: -No me punxis que no te faré rés, jo no vull fer mal a ningú.Pintxaco: -Idò que fas aquí?Bèstia: -Idò és que estava cercant un Bruixot però tots li dien el Senyor Màgic.Pintxaco: -Com es el seu nom secret?Bestia: -Qué es un nom secret?Pintxaco: -És un nom en codi que només saben els seus amics.Bèstia: -Aahhh! Es seu nom és Màgic.Pintxaco: -Idò jo cerc un mestre d'arts marcials que li diuen Game Game.Bèstia:-Aahhh! Sabies que eren germans?Pintxaco: -Jo aniré a cercar un enginyer per saber si són germans.Bèstia:-Val. Adeu!!Pintxaco se'n va caminant i veu un castell que surava amb un elevador i puja. Veu un enginyer i crida en Bèstia perque vengui.Enginyer: -Que voleu de jo?Pintxaco:-Volem que sigues es nostro tercer company.Bèstia: - Ahh! Si?Pintxaco: - No t'ho havia dit?Bèstia:-No!!

14

Pintxaco: -Idò ja ho saps. Vens o no?Enginyer: -Si vens amb jo sabràs quins atacs tenen i quin tipus de màgia empren. Pitxaco: -Idò anem.Enginyer: -Si anem.Bèstia: -Jo dic lo mateix. Van caminant camina que caminaras...Se troben amb una bestiola petita que anava molt ràpid amb punxes com una motosserra a s'esquena. Varen començar a lluitar. L'enginyer va treure en Taillow, que es un pokémon. En Bèstia i en Pintaxo lluiten amb ells sense ajuda.Enginyer: - Te toca a tu Taillow!!Bèstia: - A lluitar!!Pintxaco: -A lluitar!!Tots dos diuen: -Aaahh!!!Enginyer: -Vaig a fer un atac!Pintxaco: -Val, feu ja.Enginyer: -Val ara el faig. Cop aeri. Aahh!Pang, pang, pum, pum..... Guanya l'enginyer.Enginyer: -Era molt fluix!! Se'n van d'allà i seguiexen el camí. Ara se troben amb un monstre molt gran, fort i lent. L'enginyer va treure Rhuperio i fa l'atac Explosiu Roca que li fa molt de mal. Però no mor i li fa l'atac Roca de Domolició, i mor finalment.Enginyer: -Que bé!!Bèstia: -Ala !!! Van caminant i s'acaba el bosc. Veuen dos homes molt enfora amb una pantalla de devers 50” amb uns dibuixos de plans. L'enginyer treu una màquina motosserra de la motxilla que va molt ràpid.Enginyer: -He tret una moto. Pujau!Pintxaco: -Molt bé! Ara pujeré! Puja Bèstia!

15EN PINTXACO I SES SEVES AVENTURES

Bèstia: -Val. Ara mateix. Tots pugen a sa moto i van molt ràpid, tan ràpid que van a 150 km per hora. Arriben fins els homos en quatre o cinc minuts. Mentre estan a mitjan camí diuen...Bèstia: -Un des dos homes és el Senyor Màgic?Pintxaco: -I l'altre no és el mestre d'arts marcials en Game Game?Enginyer: -Si son ells! Estan montant un invent relacionat amb ells. Bèstia: -Jo cerc el Senyor Màgic.Pintxaco: -I jo el Senyor Game Game.Enginyer: -Idò anem allà.Els germans: Germà 1-Que feis aquí?Germà 2-No nos destruireu el invent!!Enginyer: -Farem un combat per saber si hem de destruir l'invent o no.Els germans: Germà 1 - Val.Germà 2 - El farem.Germà 1 - Val, trec a Negre!Germà 2 - Jo trec a Tauros.Enginyer: -Jo trec a Delphox!Bestia i Pintxaco: -A lluitar!! Lluitar!!Pang, pang, pum, pum...Enginyer: -El tenc que canviar, Scolipede!! Pang, pang, pum,pum...Tots tres: -Si, hem guanyat!! I en Pintxaco aprèn els atacs d'en Game Game i el Bèstia aprén del Senyor Màgic. L'enginyer destrueix la màquina. Tots segueixen els seus diferents camins...


En Joanet i el gegant

Això era i no era, bon viatge faci la cadernera, per tu un almud i per jo una barcella, que diuen que fa molts i molts d'anys hi havia un petit poble molt llunyà en el que tota la gent estava molt i molt i molt assustada, perque per allà aprop, dins una cova molt fonda, enmig d'un bosc, vivia un terrible gegant que sempre trepitjava el poble, molestava i assustava la gent. El gegant tenia unes potes enormes i negres, per la boca tirava un vent destructor i al trepitjar feia un renou que semblava una tormenta. Per això la gent quan sentia les passes del gegant corrien a casa seva. Quan tenia gana s'acostava al poble i agafava alguns animals de granja: ovelles, cabres, porcs i fins i tot qualque cavall. Un bon dia per allà passà en Joanet, un al.lot de possesió, amic dels animals, que, en no veure ningú pel carrer, va tocar a la porta d'una casa: -Alabat sia deu. Va saludar. -Per sempre sia. Li contestaren. -Que passa que no hi ha ningú al carrer? Va demanar en Joanet. -Mirau, és que aprop del poble viu un gegant i ens té a tots molt assustats i no volem sortir de casa. Va contestar l'home. -No passi pena senyor ara miraré si puc fer-hi alguna cosa per ajudar al poble. -Moltes gràcies al.lotet! Li va agraïr el senyor. L'home quedà bocabadat però en Joanet se posà ses

17

cames a n'es coll i tris, tras, tris, tras arribà a un enorme bosc on el gegant estava dormint. S'acostà i li demanà perquè ell es menjava tots el animals d'aquell poble. I el gegant li va contestar que era l'únic que sabia fer.En Joanet va voler trobar una solució. Primer va anar a pescar i va provar de donar-li peix i no li va agradar gens. -Bdejj, això és asquerós!!! deia el gegant. Després va anar a un hort i va collir moltes verdures pero al drac no li agradava res. - Bdejj,me fa un oii, és asquerós. Va provar de tot però res li agradava. En Joanet va pensar en l'arbre de l'hort que en aquella temporada tocaria fer fruit. Va anar a cercar un parell de pomes i les va dur al gegant. Per l'aspecte no acabava de conformar-se, va provar una poma i li va encantar. Quan en Joanet va veure que li agradava la fruita va anar al mercat del poble i va demenar tota la fruita que tenguessin per vendre i va anar al gegant amb caixes i caixons de fruita de temporada i li va encantar tota la fruita. A l'hivern no importava comprar fruita ja que es passava dormint tota l'estació. El drac va prometre al poble i a en Joanet que no tornaria a escupir vent per la boca ni a molestar ni menjar-se animals del poble. El poble va perdonar el gegant després d'haver encalçat el gegant amb unes vergues de bou per tot el poble i de pensar una estona amb totes les molesties que havia fet passar al poble. En Joanet havia aconseguit salvar al poble i tots van estar contents fins i tot el gegant de no haver de menjar més animals, perquè la veritat és que a ell no li agradaven gens.En Joanet al final va quedar a viure amb el gegant perquè li va pareixer molt bon amic i el drac va protegir el poble i en Joanet. Durant molts d'anys. I encara són vius si no son morts.


19EN JOANET I EL GEGANT

El bosc de les tres cireres màgiques

Això era i no era un rei que volia tenir un fill i va anar al bosc de les tres cireres màgiques on deien que hi havia una fada que concedia desitjos. Quan va arribar el primer obstàcul era despistar un ca enorme i li va dir: -Ca vols un os? N' hi tira un, i va poder passar.El segon obstàcul era evitar que un escorpí li picàs. El rei va donar un conill a l'escorpí i passà mentre l'escorpí encalçava el conill. Després va trobar una muntanya molt i molt alta que havia d'escalar, se va llevar sa capa i sa corona per escalar millor la muntanya i a dalt de tot de la muntanya va trobar la fada que li va demanar: -Que vols? I el rei li va dir: - jo voldria tenir un fill.I la fada li va dir:- idò desig concedit. Ves cap a ca teva que allà i tendràs el teu fill. Xino xano, xino xano el rei va al seu castell i quan arribà troba la reina amb una panxa ben grossa. Poc després varen tenir el seu fill. I passaren els anys, un dia que el rei havia tornat molt vell, se va posar malalt i se va morir. Tothom se pensava que el seu fill seria el rei però quan se posava sa corona li queia de damunt el cap i sa capa s'enbolicava tant que ningú la podia estirar. La reina li va dir al seu fill lo que el Rei havia fet per tenir-lo i ell va anar a xerrar amb sa fada… Després de trobar al ca que ja era mort i l'escorpí

20

trepitjat va pujar a sa muntanya i allà va trobar sa fada, que era molt velleta i li va dir: -Fada perquè sa corona me cau? I sa fada li va dir: -Tu qui ets? El Príncep li va dir que son pare havia anat fa molts anys a demanar-li un fill.Sa fada li va dir: -Però no me va dir que era el Rei! Jo no vaig fer un Príncep! per això sa corona te cau. Com que no duia ni corona ni capa jo li vaig concedir un fill, no un Príncep. El Príncep tornà a ca seva i ho va contar a sa mare. Com que no duia ni corona ni capa no va poder governar.

21EL BOSC DE LES TRES CIRERES MÀGIQUES

Això era i no era na Catalina i els seus amics, que havien sortit de festa. Eren les festes de Santa Bàrbara i en Tomeu Penya havia de cantar. Mentres esperaven que començàs a cantar, jugaven a conillons d'amagat. Na Catalina es va amagar davall el cadafal i va sentir una guarda de bergants que deien: Hem d'agafar en Tomeu Penya com siga! deia un.Si, perque aquesta música que canta és massa tranquila - li contestava un altre. Hauria de cantar una cosa més “xumba-xumba”! - deia el tercer. Na Catalina se va asustar molt i ho va contar als seus amics, i tots junts varen anar a dir-ho a n'en Tomeu Penya. En Tomeu va dir: -Ja me toca cantar, no me puc amagar. Na Catalina li va dir: -Podem fer una cosa, te deixes agafar però te poses es canet de na Claudia, en Trui, dins sa butxaca i quan t'hagin tancat molles es canet, ell vendrà corrent a noltros i així sabrem a on te tenen pres. -Ben pensat, va dir en Tomeu Penya. I així ho feren. -Els hem d'escalivar, va dir en Joan, anau a cercar vergues de bou i les repartiu a tots es veinats de Vilafranca.

---

En Tomeu Penya i es bergants de Montuïri

(1) No la m'han contada, la m'he treta des cap de sa il.lusió que me far ésser música.

(1)

22

Mentres tant en Joan puja damunt es campanar i sa posa a tocar ses campanes perque tothom el sentís i se posa a cridar: -Tres bergants montuirers mos han pres en Tomeu Penya, agafau les vergues de bou que vos donen els meús amics i veniu tots a sa plaça des porcs. Quan tothom va esser a sa plaça, va compareixe en Trui, sa posen ses cames en es coll i parteixen darrera es canet. Varen arribar a sa cova d'en Barro, i se varen posar a donar tocs amb ses vergues de bou a nes tres bergants montuirers, els hi varen dir ses mil llastimes i els varen encalçar fins a Montuïri i els hi deien - Albercocs més que albercocs, bèsties, vos ferem blaus a verdengades,! Però a sa cova va quedar na Catalina per alliberar en Tomeu Penya, quan va obrir ses barreres de sa cova se'n va dur un ensurt de tants de músics que hi havia allà de dins, hi havia, na Malú, en Pablo Alboran, en Mozart, Na Maria del Mar Bonet, en Joan Martorell, en Beethoven, i fins i tot, sa Sibil.la. Na Catalina badava uns ulls com a platets, els músics estaven tan contents que entre tots varen decidir compondre una cançó a Vilafranca. Jo també se un poc de música, i toc es piano, va dir na Catalina, vos puc ajudar. Mos anirà bé, perque mos falta inspiració, i també podràs venir a tocar als nostres concerts. Ehhh? Diu en Beethoven . Aquest ha tornat més sord que una massa, diu en Tomeu Penya. Cadascú va prendre pel seu cap de vent i na Catalina va viure feliç per sempre cantan i tocant als concerts de tots aquests músics.

23EN TOMEU PENYA I ES BERGANTS DE MONTUÏRI

I encara són vius si no són morts, i en el cel mos vegem tots plegats, amén!


De com na Margalida s'Hostaleta sa va casar amb es fill del rei

Això era i no era una nina ben guapa i espavilada, que nomia Margalida, vivia amb son pare i sa mare a Vilafranca. Son pare, quan va trobar que era casadora, la va enviar a festejar, però na Margalida li va dir: -Jo me vull casar amb un príncep que sigui guapo i llest. -No n'hi ha cap de príncep en tot la Vila, - va dir son pare. -Idò apuntem a una escola real , -va dir na Margalida. -No tenim doblers per pagar-la, noltros son pobres!! -va dir son pare. -No passis pena mom pare, jo hi aniré i es primer dia ja trobaré es príncep per casar-me, i li diré a n'es mestre que pagaré l'endemà, però, ja no hi aniré perque aniré a casar-me amb el meu príncep. -Ben pensat, -va dir son pare. – Du-t'en un pa i una llonganissa i fer es cap viu. Així ho va fer, se posà ses cames a n'es coll i tris tras, tris tras, cap a Ciutat. Quan arribà a s'escola real, va quedar de pedra, en veure tants de prínceps tots molt guapos per defora i per dedins molt lletjos, també duien una corona, alguns

(1) No la m'han contada, la me vaig inventar un día que estava un pocmalalta i jeia a n'es sofà devora es foc.

(1)

25

alguns la duien d'or, i alguns de plata, n'hi havia que duien perles. Na Margalida va pensar que entre tots aquests prínceps n'hi havia d'haver qualcun de guapo per dedins i va pensar que si els hi amagava ses corones, el que no s'enfadàs seria el guapo per dedins. Va esperar a l'hora d'educació física, perque els prínceps es lleven sa corona. Na Margalida, quan ningú la veia, va amagar ses corones davall una mata molt grossa, que hi havia al pati de l'escola real. Quan els prínceps s'entemeren que els havien pres ses corones se pegaven amb so cap per sa pared, s'estiraven es cabells i tot eren crids i renou. Sa varen pensar que eren ses princeses que els hi havien preses, varen anar a gafar-les i les tancaren a sa presó i els varen dir: -No surtireu fins que direu a on son ses corones. -No hem estat noltros, digueren ses princeses, i plora qui plora. Un dels prínceps no va anar amb els altres a tancar a les princeses, perque va pensar que no havien estat elles. Quan els altres prínceps cercaven ses corones, ell va anar a obrir sa presó i totes ses princeses varen poder sortir. Quan na Margalida ho va veure, va dir: -Aquest és es bò, i li va dir: -Que te diven? -Joanet, príncep de Macedonia -digué ell. I na Margalida li diu: -Jo se fer coques de macedonia molt bones, que te vols casar amb jo i la tastaràs? I el príncep Joanet va contestar: - I a tu que te diven? -Margalida i som sa princesa de s'hostal. I el princep Joanet li diu: -Idò si que me vull casar amb tu.


Es casaren i visqueren feliços per sempre. I encara son vius si no son morts i els prínceps lletjos per dedins encara cerquen ses corones si no les han trobades.

27DE COM NA MARGALIDA S'HOSTALETA SA VA CASAR

Hi havia una vegada un home molt pobre, no tenia casa, ni un llit, ni euros. Vivia davall un garrover i menjava lo que trobava per fora vila. Un dia va passar per allà una dona velleta carregada amb un poal de domàtigues, amb una mà i amb l'altre mà un bon manat d'esparregs. -Bon dia madona -li va dir aquell home. -Bon dia -va dir ella. -Que voleu que vos ajudi a dur tot això cap a ca vostre? -Si, ho pots dur fins a ca nostre –va dir ella. I així ho va fer, com que era més fort i jove va arribar abans que ella, tenia tanta gana que li volia prendre les domàtigues i els esparregs però no ho va fer. Quan va arribar la dona i va veure que tot lo que duia havia arribat bé li va dir: -Jo som la fada Mariana i com que m'has ajudat molt, et donaré un poal ple d'or i un manat de fils de plata. I pots creure i pensar que aquell home va estar ben content, i encara hi està si no a acabat s'or.

(1) La vaig escriura un dia de vacances que vaig passar a Vilafranca.

L'home pobre (1)

28

Això era un Rei que tenia tres filles. Sa gran , na Maria, era molt polissona i sempre feia bromes. Les seves germanes petites, na Francina i na Margalida, n'estaven ben cansades. Però ella continuava i continuava,.... Un bon dia, na Maria va amollar al bou que tenien a la bovera i les dues germanes que estaven al jardí varen haver de córrer i cridar:

-“Mun pare, mun pare!!!!!!!!!!!!!!!!”. Mentre na Maria s' esbutzava de rialles.

Un altre dia, va posar goma d'aferrar de fuster a les cadires de la sala. Quan na Francina va seure, quedar ben aferrada i no es podia aixecar. Na Maria, com sempre, reia i reia. I com aquesta en feia d'altres. Cada dia, cada dia,..., en feia una de grossa. El Rei, la Reina, els criats, els cuiners, el ca, el moix, els gorrions,..., tots n'estaven ben plens de na Maria. Però un bon dia va perdre ses rialles. Arribà al poble un drac. Tenia set caps, un comandava als altres. Tenia els ulls com dues taronges, i el nas punxegut i molt fi. De la seva boca sortia foc. Les seves orelles semblaven les punxes d'un roser. El seu cos era rodó i mal d'omplir. Tenia unes cames molt llargues que l'ajudaven a córrer molt aviat. Tothom del Poble ho sabia i na Maria també, però es pensava que era una broma.

Les tres germanes

29

Un bon dia molt solejat, na Maria va sortir a passejar pel Poble, sense escoltar al seu pare:

-“Maria si surts el drac t'agafarà i et menjarà”.- Na Maria li deia: “Mun pare com que jo he fet

tantes bromes ara tot el Poble me les fa a jo, però jo no hi cauré”.

Sense escoltar a ningú na Maria va fer menys de quaranta passes i el drac la va agafar. Corrent, corrent la va dur a la seva cova, amb la intenció de menjar-se-la. Na Maria no s'aturava de plorar: -“Bua,bua !!!!!!!!!!!!!”. De sa por que tenia tremolava com un fulla de poll. Les germanes no la trobaven i varen sentir els seus plors i els seus tremolors. Cridaren i cridaren:

-“Mun pare, mun pare na Maria no hi és. El drac la té!!!!!!!!!!!!”.

Les germanes partiren cap a la cova, orientades pels plors de la seva germana. Arribaren a la cova des Bec de Ferrutx i na Maria estava ficada dins un forat. La varen treure i el drac les va voler agafar amb les seves ungles, però les germanes partiren corrent. En tan mala sort que el drac tornar al Poble perquè tenia molta gana i digué:

-“Donau- me una persona sinó destruiré tot el Poble”.

Pensaren i pensaren i decidiren que na Maria havia de ser menjada pel drac. Però na Francina i na

Margalida es posaran en contra. I digueren: -“Ella no!!!! . Li donarem un parell d'ovelles i

qualque pedra tallada amb forma de persones, perquè tengui la panxa ben plena”. I així ho feren.

El drac amb tanta pedra quedar ben ple molt aviat. Quan acabà va tenir molta set i va anar a un torrent, que


hi havia just devora el Poble. Amb el pes de les pedres va caure dedins i ningú el va tornar a veure pus mai més.

Na Maria va dir a les seves germanes: -“Francina i Margalida ho sent molt per totes les

bromes que vos he fet. A partir d'ara no em sentireu pus mai més de pesades”

31LES TRES GERMANES

Hi havia una vegada un rei i una reina que tenien 23 anys, no tenien fills. Els reis varen adoptar un nin, li varen ensenyar educadament els modals. Li varen ajudar amb els estudis i a ser un príncep educat. Quan ja va tenir 10 anys ja va ser príncep, la seva familia li va fer una festa molt gran. Els reis en Pere i na Joana,varen pensar tenir una altra filla adoptada per què en Josep, el príncep tengués una germana. A la filla de nom li varen posar Margalida. Quan ja tenia 5 anys na Margalida li varen ensenyar educadament els modals per ser princesa. Després de molt de temps el rei i la reina es varen morir, i en Josep i na Margalida varen ser feliços fins que es varen morir.

El príncep i la princesa

32

Això era i no era una atl.loteta que li deien Catalineta. De germana tenia na Margalideta. Les dues al.lotetes eren bessones i les dues tenien 10 anys i les germanes vivien a una caseta de foravila, a Algaida. Eren molt eixerevides i molt feineres.Un dia a la soll van trobar un forat molt profund i varen decidir ficar-s'hi. A baix de tot hi varen trobar un pasadís obscur i molt fosc. Na Margalideta va pujar per les escales que hi havia a la paret, cercar una pila a la seva habitació, i va tornar amb la seva germana. Quan va haver baixat, va encendre la pila i van comançar a caminar. Camina que caminaràs,van arribar a una porta enorme que posava ''prohibit passar'' però les dues al.lotes no varen fer cas i varen obrir la porta. A dins, hi havia un jardí ple de flors de tots colors, al fons s'hi veia una petita casa de fusta. Les al.lotes varen dirigir-se cap a la casa tot contemplant el preciós i enorme jardí. Quan van arribar a la casa, van tocar a la porta i ningú va contestar. Varen obrir la porta i varen encendre el llum. Hi havia una taula amb quatre cadires i quatre plats amb sopa i quatre culleres. També hi havia quatre tassons amb aigua. Na Catalineta i na Margalideta se varen seure, i com que tenien molta gana i molta set, es varen menjar la sopa

Na Catalineta i na Margalideta

33

la sopa i es varen beure l'aigua, quan varen acabar es varen aixecar de la taula i varen pujar per les escales que hi havia a un costat. A dalt hi havia una petita habitació amb quatre llits.Com que estaven cansades i tenien molta son, se varen colgar i se varen dormir. A cap d'una estona, varen sentir la porta que s'obria i dues veuetes que deien "s'han menjat la meva sopa i s'han begut la meva aigua". Na Catalineta i na Margalideta se varen assustar molt i se varen amagar dins l'armari. De sobte es van sentir unes passes que pujaven per les escales. Deprés varen sentir la porta que s'obria i varen sentir dues veus que deien "algú s'ha colgat dins el meu llit". Na Margalideta d'es susto va fer una passa. Va trevalar amb una cordeta i va pegar un cop a la fusta de l'armari i la gent que hi havia a la habitació va sentir el cop,i varen dir "hi ha qualcú dins l'armari!". Na Catalinta va tancar la porta de l'armari amb clau per dins. Se va obrir una porta del fons de l'armari. Darrera la porta hi havia una petita sala amb un forat a terra. Na Catalineta li va dir a na Margalideta que comançàs a baixar per les escales que hi havia a la paret. Quant na Margalideta va ser a baix, na Catalineta va encendre la pila, va obrir la porta de l'armari amb rapidesa i es va tancar dins la sala. Na Catalineta quan va arribar a baix i se va trobar amb na Margalideta, se varen trobar amb un passadís com el que havien vengut.Varen decidir seguir-lo. Es cap d'una estona, varen trobar una porta, la varen obrir, darrera, hi havia un altre passadís.

34 RONDAIES MALLORQUINES

Al cap d'una estona de caminar varen arribar a una paret. Varen pujar per les escales que hi havia a la paret i tornaren a ser a la soll.I es qui no ho cregui que ho vaigui a cercar!!!! amen!!!

35NA CATALINETA I NA MARGALIDETA

Havia una vegada una princesa que nomia Rosa. Duia un vestit de color rosa amb uns tacons blancs i una corona petiteta. Era rossa amb els ulls de color blau. La princesa va anar al poble i va trobar una carpa verda i un cartell que posava SI VOLS SABER EL TEU FUTUR ENTRA AQUÍ DINS. La princesa volia saber el seu futur així que va entrar a la carpa. Hi havia una dona molt lletja despentinada amb un fic al nas. La princesa li va dir --Que lletja ets. L' adivina es va convertir en una bruixa i se la va endur al seu castell. La va tancar al castell. I un príncep que va sentir el que deia la gent de la princesa va decidir anar i rescatar-la. Va anar i se va enfrontar amb un drac que tenia la bruixa protegint el castell. El príncep va matar al drac i va agafar a la princesa, se varen enamorar i varen viure molt feliços.

El príncep i la princesa

36

En Lluc perdut era un nin que només tenia el seu pare. Un dia, el seu pare l'envià a agafar llenya per que el dia següent havien de fer un fogueró i es disfraçarien de dimonis. Després en Lluc va anar a cercar llenya i es va perdre entre els pins. Des cap d'una hora va trobar tres conills, i els intentà caçar, i no en va caçar cap. Després es va topar amb una nina. I li va dir:-Hola, que fas per aquí?-Es que m'he perdut. I tu?-Aaaaaaaa, li digue ell. El dia següent esclatats de caminar, es dirigiren cap a una zona d'on venia fum. Quan arribaren a la casa trobaren deu dimonis i tres caparrots envoltant un fogueró. Els dos començaren a córrer i a cridar:-El dimoni, el dimoni!!!!!!! Fins que s'amagaren darrera un arbre molt gros. I la nina diu.-Quin és aquest arbre?-Un amatller, però calla que venen. Els dos es varen callar, i quan els dimonis i els caparrots estaven despistats varen partir a córrer. El dia següent era el dia del fogueró però ell no trobava la seva casa. Després d'una bona estona, es varen trobar amb la mare de la nina, que era adivina. Ella com que ho sabia tot, va dir que arribaria a temps al fogueró.

En Lluc perdut

37

Però el nin digué:-He de recollir llenya. I les dues a la vegada digueren:-Noltros t'ajudarem. Després varem recollir llenya fins que es pongué el sol. Quan acabaren de recollir llenya la dona es posà a pensar i diu:-La teva casa és per allà. I els tres es posaren a caminar. Finalment varen arribar a la casa, i tot d'una es posaren a fer el fogueró, i es disfressaren tots de dimoni. Després la mare li va demanar al pare per casar-se amb ell i li va dir que si. I varen viure junts fins que es varen morir.


Això era i no era un cavaller que era fadrí i un dia es va trobar amb una princesa i li va demanar si es volia casar amb ell. La princesa li va dir que no se volia casar amb ell però quan va anar al castell i li va tornar a demanar i li va dir que si i es varen casar. Un dia el cavaller volia matar a la princesa però va venir un príncep i no el volia deixar matar. El príncep va matar al cavaller i la princesa va estar molt contenta i varen ser feliços. Però un dia va venir una bruixa i va convertir a la princesa en pedra i sa bruixa es va convertir en princesa . El príncep va veure a la princesa en pedra .Va matar a la bruixa i la verdedera princesa no es va tornar a convertir en pedra mai més. Varen fer una festa molt gran,varen convidar a tot el món ,varen fer una tarta molt gegant i la reina i el rei varen estar molts contents . Varen ser molts feliços per sempre i mai es varen separar fins que els separà la mort.

El cavaller i la princesa

39

Això era i no era una padrina que va anar a veure els seus nets ballar a la plaça. Pel camí hi havia un home que robava a la gent . Va trobar a la padrina Maria i la va agafar. Se l'en va dur dins un cotxe . El seus nets estaven preocupats per seva padrina. Deien: - I la padrina ?. I a la padrina no la trobaven. Varen començar a cercar la padrina per tot el poble .Una filla seva va veure un cotxe que anava molt aviat i dins hi anava la padrina. Varen anar a cercar el cotxe i van partir a cercar-la. Aquell home la va dur a dins una cova. La seva filla hi va anar i va cridar a la policia municipal del poble. La policia hi va anar, i el va denunciar. El varen tancar a la presó i tots van estar molt contents. Qui no ho cregui que no ho vagi a cercar.

L'home i la padrina Maria.

40

Això era un pescador que nomia Joanet. Un bon dia quan se n'anava a pescar a damunt sa seva roca, hi va trobar una capseta color plata. Aquella capseta tan misteriosa li va despertar la curiositat. La va obrir molt i molt lentament. Quan just l'havia oberta una miqueta va sentir una veu que sortia de l' interior i li va dir:-Joanet, Joanet... Tu qui ets jove i garrit, me vols ajudar a sortir d'aquest malefici? En Joanet tot assustat li va demanar,...-I que hauria de fer ? La veueta tremolosa de la capseta li va dir:-Per ajudar-me hauràs d'anar a cercar un niu de un gorrió que hi ha al taronger del jardí del gegant del nas pelat. En Joanet més se va espantar perquè aquell gegant era terrible i grandiós. En Joanet li va dir a sa veueta: -Però aquest gegant es esgarrifós i diuen que mai ningú ha sortit viu de casa seva, jo ja me veig capaç de sortir d'aquesta aventura. La veueta el va tranquil·litzar i li va dir que el recompensaria de tal manera que mai més hauria de sortir a pescar amb sa seva canyeta. En Joanet aquella nit es va revestir de coratge i cametes me valguin, xino xano, li va acopar cap a ca el gegant per veure com podia agafar aquell niu de gorrió sense patir cap mal i així ajudar a la seva veueta.

Un pescador de la mar

41

Quan i va arribar i va veure que seria impossible entrar sense que el gegant l'aglapís.Va pensar que ell era molt bo amb sa canyeta i que, amb un poc de sort, podria llençar l'ham i així enganxar el niu. Fora pensar-ho dues vegades se va enfilar a sa paret, va afinar la punteria i zas! A la primera l'ham va enganxar el niu. Cametes me valguin en Joanet es va posar a córrer per por que el gegant se'n hagués donant conte. Amb les cames que li tremolaven va arribar a casa seva i va anar a obrir la capseta. I li diu en Joanet:-Aquí tens el niu de gorrió del gegant. De cop es va obrir la porta de casa seva i va entrar l'al·lota més plantosa i guapa que mai havia vist en Joanet, i li diu:-Soc la princesa Catalina i la bruixa del nas pelut me va fer aquest encanteri. Vaig prometre que el qui m'alliberés de l'encanteri seria el meu príncep, que es casaria amb jo per ser rei i jo reina d'aquest regne. Es varen casar i varen viure feliços sempre. I fins aquí la rondalla de en Joanet de la mar


Això era i no era un pescador que nomia Joanet. En Joanet vivia a Son Servera. Un dia es pescador va trobar una botella amb una clau, un mapa i una nota que flotava per la mar. A la nota deia:- Soc en barba blava i estic en guerra. El meu vaixell s'està enfonsant. Qui trobi aquesta nota serà el qui tendrà es meu tresor. Després de llegir això, en Joanet agafa es vaixell i va a cercar es tresor. Quan li faltava poc per arribar a l'illa del mapa es vaixell se va foradar i en Joanet va haver d'arribar nedant . Quan va arribar a l'illa hi havia una roca que no sortia al mapa. Va llevar sa roca i va poder travessar ses trampes. Va trobar es tresor, però hi havia pirates fantasma. Se va amagar i els fantasmes es varen anar al vaixell. En Joanet agafà ràpidament es tresor i surt a sa cova. Va arribar un vaixell per rescatar en Joanet i va viure amb riqueses.

Es tresor fantasma

43

44

Això era i no era, la historia dúna nina que es deia Margalideta. Un dia de camí al poble va caure amb una pedra que hi havia al camí. Quina sorpresa!!! quant va veure que en lluïen quatre de més petites al costat de sa grossa. No va dubtar ni un moment en agafar-les i ficar-les ha sa butxaca dés vestit. Camina caminaràs, va sentir a un gegant que plorava davall dúna alzina. Na Margalideta que era molt curiosa, es va acostar i li va demanar per que estava trist, ell va contestar que no volia esser més un gegant, que volia esser normal com la resta. Sa nina que no sabia de gegants li va donar una pedra lluenta per què s’alegres i va continuar el seu camí. Na Margalideta no sésperava el que li anava a passar….. mai mai maiiiiii. Camina caminaràs, Na Margalideta es va fitxar amb una parella de pagesos que treballaven dur al camp, molt molt vells i que estaven molt molt cansats. Sa nina, com amb el gegant, es va acostar a ells i també els hi va regalar una pedra, per fer-los contents a l'igual que li havia passat a ella. Camina caminaràs, ja domes li quedaven dues pedres a Na Margalideta i lo bo estava per venir. Aquesta vegada no va caure amb una pedra, és va trobar al mig dés camí un niu que havia caigut d’un arbre. Els ocells no deixaven de piular i piular fins que un

Na Margalideta i les quatre pedres màgiques

45

na Margalideta va deixar una de les pedres, perquè així pareixeria que estaven amb la seva mare i no tindrien tanta enyorança. Camina caminaràs, Na Margalideta pensava que ja domes li quedava una pedra i que la volia per ella, ja que la resta les havia compartit amb el gegant, els pagesos i els ocells. El poble ja és veia passat el pont dés riu. Sa nina tenia moltes ganes dárribar a casa seva per poder contar-li als seus pares tot el que havia passat.Ja era al pont quan va sentir una veu dún nin que flastomava perquè havia perdut una moneda i no podia anar a sa lleteria a comprar el que l´hi havia dit sa mare. Na Margalideta va dubtar de dornar- li sa darrera pedra però va recordar què cada pedra que havia donat era per donar pau, alegria, companyia i va decidir donar-li sa darrera pedra aquell nin. Na Margalideta, ja era al poble, sense cap pedra però amb una sensació de ben estar que mai havia sentit. A lóbrir la porta de casa seva, va trobar que no hi havia ningú, Na Margalideta no es podia avenir i va sortir al pati i allà va trobar un jove molt alt i alegre, una parella de pagesos joves i descansats, uns ocells que cantaven molt bé acompanyats de sa mare i una gerra de llet fresca que a sa nina li va parèixer estar al cel. Això és el que li esperava!! Tots amb els que havia compartit de camí a casa, varen voler tonar.li a ella el mateix. Alegria, bellesa, descans, cant, companyia... Na Margalideta, tot seguit, va entrar a la casa i va poder contar als seus pares lahistòria de les quatre pedres màgiques. Rondalla contada, rondalla acabada i qui no s´ho cregui que cerqui ses quatre pedretes.

NA MARGALIDETA I LES QUATRE PEDRES MÀGIQUES

Això era i no era dues nines que eren bessones,que nomien Júlia i Marta. Vivien en un orfenat de Ciutat des de que varen néixer. Eren inseparables, carinyoses i molt amigables.Però lo que no volien era que les separassin, sempre feien polissonades per que no les adoptassin. El dia que varen fer els 8 anys els varen comunicar que les havien adoptat. Elles varen començar a botar, riure i ballar com a loques, va ser llavors quan els varen dir que anirien amb dues famílies diferents. L'endemà dematí varen anar a cercar-les. I cerca que cerca i no les trobaven enlloc.Mentre elles estaven ben amagades a l'escola que hi havia devora l'orfenat. Varen seguir amagades fins que es va fer de nit i començaren a tenir por i fam el que va fer que tornassin a l'orfenat. Quan aparegueren les cuidadores les començaren a donar abraços i besades, les donaren sopar i les acostaren al llit. Quan va arribar es nou dia es varen despedir molt tristes i varen assumir que s'havien de separar. El que no sabien era que les dues famílies que les adoptaven entre ells eren amics i que mai deixarien de veure-se ni estar en contacte. Al dia d' avui encare van a l'escola juntes si no les han separades.

Unes bessones molt polissones

47

Això era i no era un dimoniet molt petit que li deien el dimoni de Petra que estava a fora vila i tenia dos capgrossos amics seus. Un dia varen sentir un renou i era un gegant que venia de la muntanya i el dimoni i els capgrossos es varen amagar dins una alfàbia. El gegant va tocar a la porta i no li contestà ningú i va decidir quedar. Amb això sent un renou i va pensar que era un moix, però no! Va sentir un altre pic es renou que venia de s'alfàbia. Va anar cap allà a guaitar i va veure el dimoniet i li va demanar:- què fas tu aquí?. El dimoniet tot assustat li demanà que no li fes res i el gegant li va contestar:- jo no te faré mal perquè no som dolent!. I tan amics se varen fer que des d'aquell dia compartiren tot el que tenien. Si vos ha agradat menjau-la-vos torrada i si no, tirau-la dalt de sa teulada!

El dimoniet de Petra

48

BESTIARI MALLORQUÍ49

(1)

(1)

Vet aquí una vegada, d'això no fa tans anys, una nina que nomia Maciana, vivia a un poble petit del Pla de Mallorca. Tenia una vida tranquil·la. Es dedicava a anar a escola, estar amb les amigues i ajudar un poc a ca seva amb les feines de cada dia. A na Maciana li agradava anar a escola. No era una alumna brillant però li agradava aprendre coses noves, llegir llibres de llocs llunyans, topar-se amb els companys. Però un dia la seva vida es va complicar quan la mestra els va demanar que escrivissin un somni original. Era el que sempre li apurava més. Ser original. Què devia ser això? Un altre dia la mestra de plàstica ja li havia demanat que fes un dibuix original. Ella sabia fer retxes amb el llàpis, pintar amb els colors, dedicar-hi el temps necessari i un poc més perquè quedàs tot a punt. Però original no sabia com ser-ho. Camí de tornada a casa, va estar callada mentre les amigues contaven, distretes, com havia anat l'escola.Va entrar a ca seva i, apurada, va contar a sa mare el que li preocupava: ella no sabia com ser original.Sa mare no hi entenia de temes d'escola però si de donar temps al temps per serenar l'ànim així que li va

De com na Maciana va descubrir que podia volar

L'he escrita per poder compartir el plaer de viatjar amb el pensament ,amb els meus alumnes i amb totes les persones que estimen els contes, les rondalles i les històries.

50

dir aquestes paraules: Ves a foravila a dur sa ferrada a ton pare que la necessita per posar-hi la llet de ses ovelles. Avui és el primer dia que muny i l'ha deixada. Tu ves ben alerta, no t'ha de caure que se copejarà. Quan tornis mira bé per on vas que ja serà post el sol. Quan arribis ja faràs aquests deures que te duen de bòlit. Na Maciana no veia gaire clar que això li pogués ajudar a aclarir aquell embolic que tenia dins es cap però confiava amb es seny de sa mare que, amb aquella calma, solia fer que s'aclarissin els embulls. Així que agafa sa ferrada i ja n'és partida cap a on son pare tenia sa guarda d'ovelles. Ben alerta anava de que no li caigués sa ferrada. D'aquesta manera es va oblidar del que feia una estona omplia el seu cap com si no hi existís res més.Son pare va estar ben content de veure na Maciana que li duia sa ferrada, la necessitava aquell mateix horabaixa. No tenia més feines per manar a la seva filla així que na Maciana va poder tornar tot d'una cap al poble. Na Maciana mirava, atenta, per on passava per no perdre el camí , el sol començava a amagar-se darrera la garriga. Mirant més arreu que mai, va veure una milana que volava per aquells voltants. Va pensar que seria una gran cosa poder volar. I amb aquesta imatge de fons va somniar que era una milana que planejava damunt el pla, damunt el poble, seguint una nina que caminava pel camí. Com qui no vol la cosa, na Maciana-milana es va capbussar dins la terra per saludar a un grapat de conills recent nats que esperaven a sa mare enmig d'un sementer on ja començava a brotar el blat.

51DE COM NA MACIANA VA DESCUBRIR QUE PODIA VOLAR

Amb aquestes cabòries va arribar a ca seva. Just just va saludar sa mare. Va anar directament a la seva habitació. Ja sabia el que havia d'escriure. Va ser fàcil, ho havia somniat només li mancava escoltar el seu pensament i escriure les paraules que li dictava. Sabia que aquell somni si que era original.

I tan si és invent o realitat, imaginari o desitjat, jo vos dic que aquesta rondalla ha sortit del meu cap.


Això era i no era bon viatge faci la cadernera, per voltros un aumud i per jo una barcella. Devia ser devers l'any tirurany que hi hagué un temps de molta fam i ningú en tot el regne en pogué defugir. Un de tants foren els de can Bernadet, que era una gent molt i molt pobre. En Bernadet era un al·lotell d'Algaida que feia de pastor a una possessió de sa contrada. Damunt un penyal hi havia un magraner que ja era mort es temps des moros. No hi havia dia que en Bernadet no s'hi fitxàs en aquell magraner i heu de creure i pensar, i pensar i creure que en Bernadet n'estava ben encuriosit per saber com sonarien unes xeremies fetes de sa soca d'aquell magraner i dit i fet, ja el me teniu amb una destral amb sa mà i cop va, cop ve, i ja n'és tomat el magraner. Hi va haver de fer feina molts de dies per treure les millors peces d'aquell tronc, i vet aquí, que ja tengué ben enllestides unes bones xeremies. Cada dia es podien sentir sonar les xeremies, i tothom quedava enbadalit amb aquelles notes celestials.- Vaja xeremies que s'ha fet aquest al·lot! - deia la gent.En Bernadet pasturant les ovelles sempre duia les xeremies, eren corda i poal. Sona qui sona, pastura qui pastura. Un dia, se'n temé que per allà on trescava, hi passava alguna cosa estranya, i sabeu que era? Se va fitxar que per allà on feia sonar les xeremies, tota casta de fruita i verdura

En Bernadet de ses xeremies

53

verdura, creixia fora mida i madurava en un no res. En Bernadet no se'n podia avenir, mira que era ben estrany aquella feta, i se'n anà a cercar a son pare i a sa mare, per veure si entre tots tres en podien treure aguller. Ja n'eren tres que s'ho miraven amb uns ulls grossos com ribells! I que vos ho podeu imaginar? Figues per Nadal, taronges per Sant Jaume, sindri pes darrers dies i aubercocs per Pasco, i verdura que no s'acabava, i amb un no res ja era collidora i ben guapa, i amb una oloreta... que feia venir gana a qualsevol! Amb sa fam que passava aquella genteta, això va ser com caigut del cel. Ara ja no tenien problemes per tenir menjar. En Bernadet, de tant bon al·lot que era, va pensar, que això no s'ho podia guardar per ell. Per això es va posar cames damunt es coll i a trescar món s'ha dit.Camina caminaràs i envant te faràs, anava de poble en poble donant a conèixer les meravelles de les seves xeremies. De tot d'una anava pes pobles des pla, ajudant a tot aquell que ho necessitava, a canvi de res. Quan li demanaven que volia per aquells serveis, ell contestava, - no res bona gent, si vos he ajudat, me don per ben pagat-. I sabeu que hi quedaven d'agraïts d'aquell jovenet, això va fer que aviat fos conegut arreu de Mallorca. En Bernadet es va fer tant conegut pels seus fets, que no hi havia racó dins del regne que no se'n parlàs d'ell. I heu de pensar i creure i creure i pensar que al rei ben aviat li arribaren noves d'un pastor jovenet des pla que pot ser tengués sa solució a tots els problemes que patien. Així i tot el rei va fer anar a palau a en Bernadet perquè li mostrés com ho feia per fer córrer es temps i que tant la fruita com la verdura madurassin tan aviat. Heu de saber que al rei el que li preocupava més de tot era


era la seva filla Margalideta, ja que també ells passaven fam, i no podia consentir veure cada dia més apagada a la seva estimada filla. Idò ja se n'és partit cap a palau en Bernadet, sense pensar-ho dues vegades, camina caminaràs i envant te faràs, i en un tres i no res, ja el teniu plantat davant del rei i tots els nobles de la cort. El rei li demanà que els mostrés com ho feia, i tots junts anaren a l'hort. Allà en Bernadet començà a bufar les xeremies i per sorpresa de tots, tota fruita i verdura que hi havia sembrada, va començar a créixer i madurar ben esponerosa i amb una oloreta que els feia llepar-se els dits. El rei no hi cabia de goig dins seu, estava encantat amb aquell al·lotell que li havia fet el millor dels regals, acabar amb la fam del regne; per aquest motiu, tant content n'estava li va demanar:- Bernadet, que t'he de pagar per aquesta feina que has feta? Demana tot quan vulguis, que no res te negarem.- Res en vull, senyor rei; ja en som ben pagat si vos he estat d'ajuda, digué en Bernadet.- Insistesc, digué el rei, aquesta feina que has fet, be es mereix ser ben pagada.- Vos ho torn a repetir, no en vull res a canvi, just de veure gent contenta i que som d'ajuda, ja me basta, tot ho faig per ajudar a aquells que ho necessiten.- Idò si no hi tens inconvenient, i vegent que ets un al·lot ben honrat, me faries ben content si acceptassis casar-te amb na Margalideta, la meva estimada filla.- Ben content n'estaré si sa vostra majestat així ho vol. Però abans, m'agradaria saber que en pensa na Margalideta, ella hi ha d'estar d'acord amb les noces. Na Margalideta va estar ben contenta de que en Bernadet li demanés per casar-se, el trobava ben curro a aquell jovençà.

55EN BERNADET DE SES XEREMIES

Dit i fet es començaren els preparatius de les noces; varen ser de pinyol vermell i tothom del regne hi pogué assistir. Hi hagué festa durant tres dies, amb ball i molta menjúa. Podeu estar bens segurs que com no podia ser d'altra manera, hi hagué menjar a voler, amb fruita i verdura de tot l'any. I encara són vius, si no són morts. I al cel mos vegem tots plegats.

56EN BERNADET DE SES XEREMIES

Això era i no era, ses festes de la Beata de Vilafranca, un dia, com era costum en aquell temps, ses vilafranqueres i es vilafranquers corrien per tenir llest ses feines de foravila per poder anar a ca seva i, que no fos un dia a s'any, posar-se es vestit més nou que tenien i anar a sa festa. En aquell temps, només hi havia missa i un ball a plaça, i tothom a jeure prest que l'endemà hi tornava a haver feina!! Vet aquí que havia arribat aquell mateix any a Vilafranca, un rector de Valldemossa que, per ser fill des poble on havia nascut La Beata, de tant en tant de damunt sa trona, feia sa guitza a tots es vilafranquers i se'n reia des ball i des sonadors perquè, a Vilafranca, no tenien ni carro triomfal ni Beata, perquè de tots és sabut que a Valldemossa,per la Beata, treuen a passejar una nina que representa sa Santa pes carrers des poble, damunt un carro ben endomassat i ple d'angelets. I deia sempre seguit : I voltros feis festa per la Beata? I on és la Beata, i es seu carro?, i tots li deien: noltros només treim es carros per anar a fer feina o per anar a Ciutat. I ell els hi contestava: idò, és ben hora que tragueu es carro més nou de la vila amb una nina que faci de la Beata, com fan en es meu poble. Però es vilafranquers no podien perdre es temps amb allò, perquè qui més o manco tenia es seu tornai a foravila i no hi havia cap carro que estàs lliure per fer-lo servir. I molt gelós que el tenia tothom, cadascú es seu !Tan cansats varen estar de sentir allò un any darrera un

De com el dimoni surt per les Festes de la Beata de Vilafranca

57

altre que, abans que tornassin arribar ses festes, un parell de vilafranquers varen pensar-n'hi fer-ne una de bona.a es rector. De tots és sabut que, com diu sa cançó, La Beata s'havia d'amagar del Dimoni perquè la voliatirar dins un pou. Idò vet aquí que uns vilafranquers varen proposar a un fuster des poble fer una careta del dimoni i, a una dona, un vestit vermell, perquè, ben arribat s'horabaixa, quan tothom tornàs de foravila, s'amagàs vestit de Dimoni dins es pou que hi ha enmig de sa Plaça de s'Ajuntament i sortís des pou quan sentís sa cançó. Mentrestant, un parell havia anat a cercar un carro que els havia deixat un home de Santa Margalida que anava a fer feina a Sant Martí. L'amo, què mos podeu deixar aquest carro? És que, si mos ho deixau per avui horabaixa, es senyor de sa finca mos ha dit que vos ho carregarem. I aquell home, que no era de lo més feiner que havia en el món, va dir: ja me pareix bé ! Així el tendré carregat !! Idò va ser així que, per no sentir pus es rector, ja me veis tothom a sa plaça de s'Ajuntament ben mudats, i es carro, amb dues mules, fermades a sa sínia des pou, esperant que es rector passàs i els hi donàs sa benvinguda i sa senyal per llavors anar cap a l'Església, on els esperava sa nina que feia de la Beata aquell any. Era, com sol ser encara, un dia de sol ferest i molts aprofitaren de posar ses gerres d'aigua fresca dins es carro per així no haver-les de traginar a peu i que, quan la Beata passàs per davant ca seva amb es carro, poder agafar-les i descarregar-les. Quan tothom va a començar a cantar sa cançó i va arribar es moment en què sa cançó diu “ja vospodeu amagar, que el Dimoni vos cerca i dins un pou


vos vol tirar”,aquell home que anava vestit de Dimoni pega bot i surt des pou tot afuat, i amb això que varen faltar cames perquè, com vos podeu imaginar, ses mules varen tenir tal susto en veure aquella bubota quepartiren correntsos i per avall s'ha dit, amb ses gerres dedins i que, de tant assustades, segons diuen, varen voltar més d'un mes per tot Mallorca, fins arribar a Santa Margalida es setembre, amb ses gerres ja buides, i l'amo des carro, darrera, darrera, cridant “Remil dimonis, aturau es carro de la Beata”, i gerres per tot, trencadissa amunt i trencadissa avall. D'aquí que avui en dia, a Santa Margalida, molts de dimonis trenquen ses gerres i fan la Beata es primer cap de setmana de setembre. I a Vilafranca? Idò a Vilafranca, tothom a córrer també per amunt i per avall, i aquell home manades desfetes vestit de Dimoni morint-se de gust encalçant tothom, i tots amb unes bones rialles. I amb això que també es va topar amb es xeremiers que venien per tocar en es ball des vespre i es varen afegir a sa festa.

I la Beata? Idò la Beata espera encara es carro dins l'Església des poble, i de tant que ha esperat, però, ja ha tornat de fusta, i si no ho creis, entrau dins l'Església i la veureu a una capella de la dreta. I es rector? Es rector idò tornà a Vallde-mossa i va dir que no volia saber res de dimonis!! D'aquí que, a Valldemossa,surt la Beata però no surten Dimonis. I a Vilafranca, tant va agradar sa feta, que, des d'aquell dia, el Dimoni surt per la Beata.

I si no vos ho creis, anau-ho a cercar !!!

59DE COM EL DIMONI SURT PER LES FESTES

L'amor de tres al·lotes guapes (Yadel Paredes ) La figuera d´en Joanet (Antònia Sunyer Palet)El colom i la gallina (Toni Rodriguez Femenies)La vida de na Maria (Naima )Els Cavcondracs (Silvia Barceló Bover)Es colom blanc (Salvador Sansó Femenies)Els Gatdracs de Vilafranca ( Joan Llull Ferrer)En Pintxaco i ses seves aventures (Alex )En Joanet i el gegant (Claudia Adrover Font)El bosc de les tres cireres màgiques (Pep Sastre Mascaró)En Tomeu Penya i es bergants de Montuïri (Catalina Mascaró Català)De com na Margalida s’hosteleta sa va casar amb

del rei (Margalida Mascaró Català)es fill L’home pobre (Analyn Forteza Català)Les tres germanes (Francina Sansó Alcover)El príncep i la princesa (Margalida Capellà Andreu)Na Catalineta i na Margalideta (Sofia Nicolau Matamalas)El príncep i la princesa (Alex Matamalas Matías)En Lluc perdut (Cati Barceló Roca)El cavaller i la princesa (Ikram Ferdi)L’home i la padrina Maria ( Joana Ma. Amengual Sansó)Un pescador de la mar (Neus Amer Català)Es tresor fantasma (Gerard Valls Navarro)Na Margalideta i les quatre pedres màgiques (Mariona Oliver )Unes bessones molt polissones (Margalida Riera Ferrer)El Dimoniet de Petra (Pep Sastre Morlà)Bestiari

Col·laboracions especialsDe com na Maciana va descubrir que podia volar(Margalida Mascaró Sansó)

(Bàrbara Vich Bibiloni)En Bernadet de ses xeremies De com el dimoni surt per les festes de la Beata de

( Jordi Sansó Rosselló)Vilafranca

Jiminian

Khatib

Victory Bauzá

T A U L A34589

1112141720

22

252829323336373940414344474849

5053

57

. . .. . . . .. . . . .

. . . . . .

. . . . . .. . . . .

. .. . . . .

. .. . . . . .. . . . . .

. . . . . . . . .

. .

. . .

. . . . . . .

. . . . .. . . . . .

. . . . . . . . . . . . .

. . . . . . . . .. . .

. . . . . . .

. . . . . .

. . .

. . . . . .. . .

. . . .

.

. . . . . .

. . . . . .

tom xxv rondaies mallorquines

Documents