N a r r a t iv a8 5 1

Carles Soldevila Del llum de gas al llum elctricMemries d'infncia i joventutP r le g d e N r ia S a n t a m a r a

Charme profondy magique, dont nous grise dans le present le pass restaur.BAUDELAIRE

PRLEG

Del llum de gas al llum elctric pot estranyar-se de saber que Carles Soldevila era un lector assidu de biografies i llibres de records, i que en ms d'una ocasi li va vagar d'exercir de fervors apologista del conreu en catal d'aquestes modalitats. Rendit a l'enginy de la tradici epistolar francesa del xvm, amatent a la revifada i evoluci del biografis-me empeses per Andr Maurois, Emil Ludwig, Stefan Zweig o Lytton Strachey a les acaballes dels anys vint, coneixedor d'una mplia gamma de dietaris, memries i autobiografies, havia lamentat la desatenci d'aquests gneres a casa nostra. Se'n dolia ja en els articles d'abans de la guerra, perqu veia en el buit una anomalia ms de Pesqulid sistema literari del pas, i perqu la insuficincia delatava segons ell un artificis sentit del pudor, que no beneficiava gens ni la cultura ni l'tica civil: Collectivament afirmava el 1923 no hem arribat a comprendre que la vida privada dels homes que passen un cert nivell moral es fa de domini pblic com les seves obres. D'altra banda, l'escriptura de Soldevila in extenso s farcida d'allusions de caire vivencial: l'ancdota concreta, el record privat, l'experincia de primera m, van emergir sense subterfugis en les collaboracions periodstiques de l'autor, b per sal-pebrar el comentari d'actualitat, b per esplaiar-se en l'evocaci suscitada per la carambola mnemnica d'una notcia qualsevol. El record del sever professor de matemtiques delNING QUE CONEGUI

Liceo Poliglota que trobem en un dels primers captols d'aquestes memries t, per exemple, un ntid precedent en un Full de dietari de 1922, centrat en la intimidadora figura d'aquell mestre. Ms enll, per, de les columnes

diarstiques, proclius ni que sigui com a estratgia retrica a la confidncia espordica, el furt de la vivncia personal va aparixer tamb, de forma ms ellptica, en les ficcions de Soldevila: l'episodi de la proclamaci de la Repblica a la plaa Sant Jaume de la novella Valentina (1933), o algunes de les ambientacions parisenques descrites a Bob s a Parts (1952) tenen correspondncia directa i documentable amb la biografia de l'autor. No crec que Josep Pla es refers sols a aquest aiguabarreig de fbu-les i fets en l'obra del collega quan, amb motiu de l'edici de Del llum de gas al llum elctric, sostenia la inexorabilitat que Soldevila, autor de novelas acabs per explicar-nos els records. Novella i memorialisme reblava son cosas que parecen dar-se la mano. Suposicions al marge, Pla l'encertava en posar els dos gneres de costat perqu el que implcitament se'n podia desprendre era que l'inters i la grcia d'aquella prosa memo-rialstica emanaven del tremp novellstic de l'autor. Cal admetre que la vindicaci regular de la literatura (autobiogrfica, sostinguda encara el 1951 en alguna de les ressenyes que publicava al Diario de Barcelona, i els procediments creatius de Soldevila abonaven i fins propiciaven l'elaboraci d'unes memries; tanmateix el joc especulatiu sobre les motivacions diguem-ne intellectuals es matisa davant els requeriments emocionals que la guerra civil i l'exili desvetllaren en l'escriptor, i que foren el percussor definitiu de la recuperaci del temps viscut: els apunts mecanografiats de la presentaci que ell mateix va fer del llibre a Sitges l'any 1952, i que resten al fons Carles Soldevila de l'Arxiu Nacional de Catalunya, daten l'inici de la redacci el 1937, lejosde nuestraptriay en lo fuerte de una crisis espiritual profunda. No s inslit i no costa d'entendre que el trauma de l'emigraci forada, la pertorbadora ruptura amb un context, un pas i un pblic que donaven sentit a la seva teina, provoquessin el replegament i l'autoexamen. Val a dir, per, que la reacci soldeviliana no va tenir noms les caracterstiques d'un refugi compensatori davant l'horror i el desconcert. Fa tot l'efecte que les primeres ratlles que el literat va produir en aquesta direcci tenien el propsit d'erigir-se, si no en una defensa pblica de les seves actituds, en una exposici franca dels seus punts de vista. Soldevila sabia que la negativa a tornar a casa i a comprometre's amb un dels bndols era obertament censurada per alguns i incompresa per la majoria. Fins i tot per aquells que li eren ms afectes. Hi ha una carta adreada al seu germ Ferran, amb data del 24 d'abril de 1937, que resumeix la clara percepci que l'escriptor tenia de l'incmode destret en qu es trobava: Sabia perfectament l'existncia de l'ambient que em descrius primer, perqu l'havia respirat personalment durant el meu ltim viatge; segon perqu veig sovint amics que van i vnen; tercer, perqu encara em queda imaginaci per preveure les reaccions collectives. Per has de pensar que la mateixa carta que tu m'escrius invitant-me a imitar-te, jo podria adrear-te-la, mutatis mutan-diy per invitar-te a que m'imitessis a mi. Comprens? No menyspreo pas aquests corrents d'opini, per quan veig fins a quin

punt sn relatius, com depenen de la residncia i del clima, no crec que sigui bo de subjectar-s'hi. Per a mi, ni bo, ni possible! Perqu, veiam, a qui faig cas, als que poden acusar-me iradament de deserci o als que poden acusar-me patticament de complicitat. E1 que ocorre i el meu nic avantatge filosfic s d'estar en condicions d'adornar-me'n s que enmig del caos no pot quedar b ning, absolutament ning. E1 desenlla final de la tragdia final que veig lluny i trbol podr deixar en millor postura als qui han jugat aquesta carta, o als que han jugat l'altra, o als que han fet el possible per no jugar-ne cap. Per aix, molt decisiu en el terreny pragmtic, no ho s en el terreny de la conscincia. L'xit no s una prova de rectitud. El silenci de Soldevila podia passar per inhibici, per no era el producte de la pusillanimitat. Es oport retreure, al fil d'aquestes consideracions, una altra carta de l'escriptor. Una carta que va remetre a Joan Triad el 6 de maig de 1951 i que dna notcia de la gnesi del llibre: Durant els cinc anys que vaig passar a fora, des d'octubre de 1936 fins a agost de 1941, vaig comenar a redactar un llibre que es titulava Examen de conscincia. Quan algun amic meu va conixer una petita part del que hi volia dir, va esgarrifarse. Li semblava una insensatesa definir-se quan tot era indefinit. Creia d'elemental prudncia reservar per a desprs de mort els judicis que lliguen... No era ja prou difcil la nostra vida d'emigrats per voler-la complicar encara amb declaracions i condemnes? De condemnes no n'hi havia gaires en el meu projecte. El meu delit era de comprendre i no de jutjar. [...] De tota manera vaig posar-me a escriure. I en posar-m'hi vaig comprendre que em calia comenar per dir qui era jo i d'on venia. Aquesta mena de prleg s el que dono en el meu llibre Del llum de gas al llum elctric. El designi havia estat callar, circumstancialment almenys, per no deixar d'escriure. I escriure per comprendre, comprendre's, i potser a la llarga, fer-se comprendre. El 1951 fer-se comprendre encara semblava necessari, ats que per alguns sectors Soldevila es mantenia en el rengle dels suspectes: una lenta reintegraci professional efectuada majoritriament en castell, la inoportuna publicaci d'un llibre com El Pars queyo he visto el 1949 condemnat sense palliatius per exiliats i resistents, una presncia pblica discreta, amb actituds volgudament opaques, al marge de grups i cenacles d'opini, contriburen, entre altres factors, a sustentar les prevencions dels nuclis catalanistes ms combatius. Deu anys desprs d'haver tornat a Barcelona, Soldevila va fer el pas i es va decidir a publicar una part dels seus records escrits, publicar i fer memria de qui era i d'on venia. La lletra que Joan Triad va enviar a l'autor per agrair-li la tramesa del volum demostra, en primer lloc, que les aprensions soldevilianes sobre el seu relegament no eren gratutes i, en segon lloc, fins a quin punt el carcter del seu escrit podia fondre determinats recels de la resistncia cultural catalana. Triad corts, conciliador i vigilant apreciava el valor de document que podia tenir la rememoraci d'una histria falsejada i ocultada, agraa la

sinceritat que traspuava el llibre i es mostrava satisfet en comprovar que, per b que Soldevila no era un d'ells, tampoc no era ni un desertor ni un caragirat: Jo, com molts, puix no parlo per mi sol, hem cregut durant aquests anys que algunes persones ens havien abandonat per sempre. Cercant les causes dels mals que van portar al desastre nacional, hem reconegut entre elles l'escepticisme, el cinisme, la ironia i la literatura banal. No sabem ben b si sn causes o efectes o tot a la vegada. Quan hem passat revista i ho hem fet tantes i tantes vegades, cregui'm! al "cas" Ors, al "cas" Pijoan i al "cas" Carner, com fa vost, hi hem afegit el "cas" Pla i el "cas" Soldevila. Tots vosts sn responsables de la nostra manera de pensar i encara ms de la nostra fora per sofrir. Aquest llibre seu revela una posici oberta i respectable que tots els que pensin com jo li agrairan. Soldevila corresponia el gest de Triad amb aquella carta anteriorment alludida del 6 de maig on engrunava els orgens del volumet de memries. L'autor coincidia amb la transcendncia moral que el crtic atorgava al testimoni de la gent de la seva generaci i reconeixia que, almenys aquells que eren estalvis a l'estranger, havien d'haver-se pronunciat d'una forma ms explcita. Demandes d'aquesta ndole devien ser prou esteses entre els presumptes renegats i prou constants com perqu per aquella mateixa poca, el 14 d'abril de 1951, Josep Pijoan un dels casos perduts expliqus a la revista Destino els motius per no difondre els seus records. Taxatiu, Pijoan venia a dir que no ho feia perqu all que podia escriure no tenia inters i all que tenia inters ning no ho volia llegir. El seu mutisme era, doncs, un retret grantic a la hipocresia d'un pas que segons deixava entendre tamb l'havia ignorat. Cadasc tenia les seves raons, s clar, i Soldevila a diferncia d'altres estava decidit a acceptar-les. Una de les coses que pot cridar ms l'atenci d'un llibre que es va iniciar enmig de greus preocupacions i erosionants incerteses, s tant l'absncia de bilis com d'autocommise-raci. Potser n'hi havia a les pgines d'aquell Examen de conscincia, que ara com ara (provisriament) hem de considerar extraviades, per no s probable. La llarga trajectria periodstica soldeviliana revela un tarann assaonat en els principis liberals i democrtics, addicte a la crtica i a la polmica lleials, contrari a la maledicncia gratuta i a l'exhibici estril de greuges i rancnies. En el seu moment, Rafael Tasis va observar que les memries de l'escriptor tenien zones de reticncia, salvades aix s amb gran elegncia. Donades les circumstncies i vistes les intencions no podia ser altrament: les reticncies de l'escriptor devien procedir, s clar que s, del clcul intil i inevitable sobre l'arbitrria permissivitat dels censors de torn; aix i tot, el que governa el llibre s la ntida intenci de glossar els records, de referir els esdeveniments pretrits des d'una ptica singular i inalienable. En conseqncia, les memries de Soldevila eren molt ms que una excusa de mal pagador o un contrit acte d'autojustificaci, eren sobretot un exercici de dignitat. Tamb eren literatura. Literatura amena, llegidora, difana... I sobre aquest esfor invisible per la forma, sobre el control mesurat del llenguatge, sobre el domini de l'ofici d'escriptor, tamb reposava, al capdavall, la dignitat de l'home. Fet i fet, la intenci esttica i el

vot d'autenticitat sn les dues lnies mestres de l'obra i en determinen, complementriament, la naturalesa i l'estil. Soldevila va encarar l'aventura retrospectiva des de l'honrada i cautelosa assumpci dels lmits personals. Per aix abans de comenar advertia el lector de la insalvable fragmentarie-tat de les evocacions que conformaven el llibre i subratllava les premisses que havien guiat la seva redacci, s a dir, feia ostensible la parcialitat del filtre. Coherent amb els determinis marcats, l'escriptor oferia un text que enfila els episodis biogrfics, bo i provant de suggerir la perspectiva de cada moment, espi-golant olors, colors i impressions sense el neguit de l'exhausti-vitat. Del procediment en resulten unes memries que noms per torna volen o poden ser la crnica d'una poca. La gentilesa soldeviliana tendeix a estalviar-nos la dada feixuga, la nota enciclopdica, la precisi saberuda; l'autor malda, en canvi, per brindarnos una simulaci que reporti versemblantment l'a-prehensi verge dels fets. No sempre se'n surt. No sempre pretn sortir-se'n, per quan les reflexions del literat madur s'allargassen i s'arrisquen a destemperar l'atmosfera recreada s el memorialista mateix qui redrea el rumb del seu discurs. Recuperat l'eix, l'escriptor s'aplica a mostrar l'essencial; i l'essencial potser no s altra cosa que el procs de formaci d'una conscincia on els fets externs hi percudeixen amb una huma-nssima relativitat; aix, la magnificada guerra de Cuba es presenta com un referent boirs i anod a ulls del nen Soldevila. Aquesta relativitat, que l'autor va absorbir progressivament com a pragmtica convicci i que ens autoritza a mirar-nos amb desacomplexat escepticisme segons quines grandiloqncies de la Histria de manuals i monografies, s tamb la que ens permet conixer, en un altre ordre de coses, la rebotiga de la Histria de manuals i monografies. Les impagables descripcions de les oficines de la Mancomunitat, posem per cas, reflecteixen amb sbria eloqncia quina mena de projecte de pas va demolir la sublevaci feixista. La importncia de la gran fita histrica es fa perfectament compatible reversible si cal amb la petita ancdota, tamisades per la penetraci i el temperament de l'escriptor. La delicada harmonia que el memorialista aconsegueix entre les dues directrius mencionades, l'autenticitat i el sentit artstic, salva la narraci d'extrems desvirtuadors: el desig de ser verdic evita el reinflament fantasis, la novellitzaci; i, al seu torn, la disciplina literria contribueix a la contenci emotiva, aconseguint que l'escriptura soldeviliana s'elevi molt pel damunt del mer esbravament subjectiu. En Peconomia sentimental hi ha una qesti de gust, com s obvi, per b que la sensibilitat esttica no s deslligable d'una posici tica. Soldevila sempre va manifestar horror pels desbordaments sensacionalistes i en tota la seva feina va eludir escrupolosament la temptaci de fer sang, de donar carnassa o d'utilitzar l'escriptura com a primria pantalla teraputica. El captol Un episodi ferroviari, fins ara indit, que la present edici de Del llum de gas al llum elctric incorpora amb el geners consentiment dels fills de Carles Soldevila,

s un exemple precis de l'instint i la clarividncia del literat per abordar segons quins temes. Les pgines que evoquen l'enamorament que el jove Soldevila va sentir per la noia que desprs seria la seva dona aconsegueix transmetre tota la febre del coup de foudre sense cedir un millmetre al trivialitzador almvar sentimental. L'austeritat mai no es fa aspra ni renyeix amb una exposici dels afectes natural i elegant que allunya tota sospita d'impostura o de prejudici purit. Un dels grans mrits del memorialista s precisament aquesta destresa a l'hora d'installar-se en un registre i en unes maneres que donen una mesura humana, raonable i potica al relat dels primers anys de vida. I s en aquest to intelligent, subtil, a estones irnic, que el lector hi pot trobar el ms genu strip-tease moral de Carles Soldevila.NRIA SANTAMARA

Del llum de gas al llum elctricDECLARACI PRVIA

alguns records d'infncia i de jo-ventut. Hi cedeixo amb gust, per no pas desconeixent el perill d'aquesta mena d'exercicis. Hi ha fets, siluetes, situacions del nostre passat que tot just alludits desvetllen infinites ressonncies en el nostre cor i en la nostra memria. De vegades n'hi ha prou d'alludir un perfum que ens ha estat familiar, una tonada vulgarssima que va ferir les nostres orelles quan rem petits o un mot que revenia sovint en les nostres converses d'estudiants perqu ens sentim profundament trasbalsats o vivament divertits. Per aquesta mena de negocis usu-raris en qu un mnim capital de paraules produeix una renda exorbitant d'emocions sn estrictament personals. Personals i intransferibles, com els bitllets de favor. No manca pas el procediment per a comunicar als altres les emocions prpies: el procediment novellstic. Per aleshores els records personals deixen de ser-ho i es converteixen en matria prima que sense cap mirament cal estirar o encongir, tallar o apedaar, desinflar o pujar de to, caragolar o planxar i en tot cas amanir amb totes les salses i totes les espcies de la cuina literria. Un hom recorda, en general, fora coses del passat, per en recorda moltes menys del que sol creure, i fins aquelles que tenen ms relleu en la seva memria solen restar curiosament mutilades i incompletes. La vida spastada amb oblits tant o ms que amb records. No ens ocorre una sola aventura sense que la seva aparici esborri, aclareixi o modifiqui el sentit de totes les precedents. El sol fet d'aturar-se al bell mig del cam i de girar els ulls enrera representa una mena de cop d'Estat en la nostra repblica interior I com tots els cops d'Estat no sol procurar-nos els fruits queCEDEIXO A LA FALLERA DE RECOLLIR

ms ens abellien. Volem solidificar el que s essencialment fluid. Pretenem erigirnos en observadors imparcials de quelcom que s part inalienable de la nostra vida. Aspirvem a dominar un mn que suposvem separat de nosaltres i que, submergit i tot, continua enviant-nos els seus misteriosos missatges. I si lafebreta de l'escriptura no ens enterboleix el cap no triguem a adonar-nos de la impossibilitat de semblants operacions. El memorialista que vol traar una narraci contnua difcilment pot ser alhora complet, viu i autntic. Si aspira a narrar amb vivacitat, gaireb s inevitable que manllevi detalls a l'observaci o al document d'poca i colors a la fantasia. Si pretn restar exclusivament fidel a la seva memria, no t altre remei sin donar un seguit d'episodis fragmentats, sense gaires connexions i amb una intensitat de pigmentada escandalosament desigual. Aquestes consideracions sn les que m'han dut a fixar-me unes normes de conducta en emprendre la redacci de les pgines que segueixen. Heus-les aqu: Ser verdic, per renuncio des d'ara a ser complet. No em permetr de novellar els records que realment posseeixo i que cuiten a llevar-se, desensonyats i espontanis, a la primera crida. Procurar estar-me de reflexionar massa sobre els episodis o les figures que evoqui, per no em veig amb cor de reduir l'home que sc avui a l'ofici de simple reprter de l'infant i el jovencell que vaig ser ahir. I si a desgrat d'aquests austers propsits l'art o l'aspiraci a l'art s'insinuen en algun punt del trajecte, qu hi farem! En definitiva, l'art, com ja he dit ms amunt, s l'nic recipient capa de retenir les fluides essncies de la vida. Barcelona, abril 1947

P. S. Havent respectat ntegrament el text que vaig establir en la data susdita, no cal sorprendre's que s'hi alludeixin com a vivents algunes persones que ja no ho sn. ELS SOLDEVILA

sc FILL D ' UN MATRIMONI mixt. El meu pare, nat a Barcelona i fill de barcelon, era catal pels quatre costats. La meva mare, barcelonina tamb per la naixena, no t res de catalana per la sang. Els Soldevila provenien del Bergued, i, si la tradici oral que he recollit a casa s certa, d'un poble anomenat la Quart, on hi ha (o hi havia encara a darreries del segle passat) una masia que duu el nostre cognom. Un cognom que sembla haver nascut als Pirineus o als seus contraforts, per b que hagi escampat llavors en totes direccions. L'he descobert a Pars, escrit a la francesa Soldeville en una botiga del barri de Ternes. L'he trobat a

Madrid, convertit en Soldevilla. Quan era petit, imitant altres companys amics d'aquesta mena d'exercicis, m'entretenia a dibuixar allegories sobre el nostre cognom; naturalment traava un sol damunt unes quantes cases que volien representar una vila. Crec que m'equivocava i que el sol del nostre nom familiar no t res a veure amb l'astre del dia, sin, ms modestament, per ms substantivament, amb la terra, amb el sl. A la muntanya de Lleida hom designa encara amb el nom de sl o sls de la vila la part baixa de la poblaci i amb el de cap-de-vila, la part alta. A Barcelona mateix, aquesta designaci s'ha conservat viva en certes denominacions territorials. El meu avi es deia Carles, com el meu pare i com jo mateix. Era doctor en Medicina i durant prop de cinquanta anys havia exercit la seva professi a Barcelona, d'on era fill. El nucli de la seva clientela eren els fabricants del barri de Sant Pere. Quan aquests fabricants, enduts per una crisi de creixena, traslladaren llurs magatzems a la dreta de PEixample a la Ronda, al carrer de Trafalgar, al carrer de Casp, el meu avi no els va voler seguir. Va restar fidel a les parets, al barri. I, en lloc de pujar professionalment uns quants esglaons, els va davallar. Va afaitar-se les patilles, que potser ja passaven de moda; va desar el barret de copa, que ja no era consubstancial a l'exercici de les professions liberals, i de mica en mica va anar canviant de parrquia. Sembla haver estat un home amb ms carcter que no pas ambici. Una de les seves germanes havia fet un brillant matrimoni. El seu marit, Regordosa, cap d'una gran dinastia industrial, mor relativament jove; ella va continuar els negocis amb una embranzida i una curiosa barreja d'esplendor i gasiveria que aviat esdevingueren llegendries. Estimava a la seva manera el meu avi; l'estimava i el respectava. En una poca determinada va oferir-li d'acceptar, interessant-lo en les seves fbriques, el petit patrimoni que el metge havia recollit al cap d'una vida d'esforos i sacrificis. Per el meu avi va declinar la generosa invitaci que sens dubte hauria pogut enriquir-lo. Cap als setanta anys va jubilar-se del tot i va posar-se a esperar la mort, en una actitud d'indiferncia i de mutisme realment impressionants. A part de fumar cigars un darrera l'altre, no va consentir-se cap distracci ni cap consol. No el puc imaginar d'altra manera que arraulit vora del braser, la gorra d'estar per casa enfonsada fins a les celles, en una penombra noms illuminada per la roentor de les brases. Un tema per al pintor Llus Graner. La presncia dels nts l'eixorivia una mica, no gaire. Ens deia algunes frases amables, ens feia seure sobre el peu calat amb botes d'elstic i, una cama sobre l'altra, ens hi gronxava tot cantant: Arri, arri, cavallet, anirem a Sant Benet... Aquest joc marcava el lmit de la seva expansi. Aviat tornava a submergir-se en el seu interminable somieig i a remenar lentament les brases amb la paleta d'aram. Sospito que el meu avi tenia i cultivava un cert tedi Soldevila que el meu pare i els meus oncles varen heretar noms en part i que a la tercera generaci, que s la meva, s'ha evaporat del tot. Ni el meu

germ ni jo en patim, i ms aviat ens distingeix una facultat gaireb indecent d'extraure consols o distraccions de les ms eixutes circumstncies de la vida. La meva via era sens dubte ms animada, ms vividora. Es deia Dolors Boixader i havia nascut a Berga, filla d'un petit propietari prou reputat per a arribar a sser nomenat alcalde. La magistratura que exercia va estar a punt de costar-li la vida. Era liberal; una vegada que els carlins entraren a la ciutat cuitaren a agafar-lo i amb molts d'altres correligionaris el varen treure de Berga en una direcci desconeguda. Els presos anaven lligats de dos en dos. A vegades l'escamot s'aturava i n'afusellaven uns quants. En arribar la nit, presos i soldats varen aixoplugar-se en una ermita. En l'espessa penombra que els voltava, el meu besavi va sentir una veu que li parlava a cau d'orella: Boixader deia la veu, sc en Mitjaestella i us vull salvar. Ara us deslligar del vostre company. Aprofiteu la primera ocasi i fugiu, que dem fra tard. El besavi va recordar tot seguit que aquest Mitjaestella que se li presentava en la fosca d'una ermita era un home que ell havia salvat anys enrera d'una mort segura. Havia coms un robatori a Berga i s'havia deixat sorprendre infraganti. Els perjudicats i llurs vens, que potser tenien comptes vells per liquidar amb en Mitjaestella, l'empaitaven decidits a prendre's una justcia rpida i definitiva. El meu besavi, per sostraure'l a les ires populars, li va donar asil, tot obrint-li la porta d'una eixida i deixant-lo fugir per una altra porta. I ara aquell gest espontani de protecci a un perseguit, de repugnncia davant les improvisacions de la multitud, se li convertia en una esperana de salvament per a la prpia vida. Ni ell ni el seu company no varen fer-se repetir el consell. Varen fugir tots dos, aparentment perseguits per en Mitjaestella, que va cuitar a perdre'n la pista. El besavi Boixader va agafar la direcci de Vic, on feia dies que s'havia refugiat la seva muller, cridada pel seu oncle, capitular de la Seu. Va arribarhi al cap de moltes hores de pens caminar. Quan entrava a casa del vell canonge, ell i la seva neboda, asseguts a taula, comenaven a dinar. La sopa fumejava en els plats. La besvia, tot ficant-hi la cullera, va murmurar amb la veu entelada per les llgrimes: Tant com li agradava la sopa d'all, al pobre Joan! No s res ms dels meus avantpassats d'aquesta branca pirinenca tamb com les tres quartes parts del meu arbre. Ni dels Boixader ni dels Soldevila es pot dir que en posseeixi gaires records ni gaires relquies. El fet no s pas gaire justificat per les circumstncies. Al capdavall, la meva via Dolors va viure fins a l'any 1912, i jo hauria pogut escoltar dels seus llavis tota mena d'evocacions i de memries si ella hagus tingut un tarann realment confidencial. El meu pare i els seus germans, per llur banda, tamb podien haver cultivat la tradici familiar, trams un tresor d'ancdotes i d'imatges de l'avior. Si no ho varen fer, cal atribuir-ho a una falta de gust per aquesta mena de construccions sentimentals, a una absncia d'aspiracions genealgiques o potser, ms simplement, cal atribuir-ho al fet que llurs arrels cuitaven a endinsar-se en l'humus sense histria de la nostra pagesia. La meva via Dolors, que havia estat una persona sana, ben plantada i de

faccions agradables, degu venir a Barcelona de molt joveneta i no se'n mogu mai ms. Ni en el parlar ni en les maneres no hi havia rastre de la muntanya, per el seu carcter servava sens dubte una solidesa i una calma que no eren enterament urbanes. Vella com jo la vaig conixer, tenia un posat invariablement benvol, somreia amb dolcesa i estalviava amb energia sense altre objecte que fer presents als seus nts. Mentre la parella Soldevila-Boixader va habitar el seu pis del carrer de Sant Pere Ms Baix, cada diumenge vrem anar a fer-los una visita. Del cam que seguem des del nmero 19 del Portal de Fngel, on vivem nosaltres, recordo poca cosa, ms aviat me'n resta una mena d'impressi malenconiosa; segurament, per acomplir la visita ritual ens havia calgut plegar les joguines amb qu havem passat la tarda i segurament m'adonava que la festa era a les acaballes i que l'endem em caldria tornar a estudi. Reveig distintament una botiga de formatges pllids i rodons al carrer de Ripoll, un estanc a la cantonada de la Riera de Sant Joan; reveig el carrer de Sant Pere Ms Baix amb les seves botiguetes fosques i el seu aire anacrnic. Un captaire corpulent que seia sempre als graons que donen accs a la Capella dels Agonitzants em feia ms por que goig. Duia una gorra negra amb visera de roba que deixava escapar uns blens de cabell lluent i ondulat. Barbotejava amb els llavis convulsos i els ulls en blanc una lletania interminable. Passvem desprs per davant el Mercat de Santa Caterina, per davant un pastisser en l'aparador del qual encara restaven alguns tortells i alguns pals de Jacob; unes passes ms enll, a m dreta, entrvem a la casa dels meus avis, que vivien al principal. De tard en tard, no s si obeint un ritme preestablert o una improvisaci, en lloc d'anar-hi cap al tard, alg, potser l'avi mateix, em venia a cercar a casa i m'hi duia al mat i aleshores m'hi quedava a dinar. Les cambres que donaven al carrer eren fora clares, per les que donaven als patis eren molt fosques. Una galerieta que comunicava amb la cuina em va fer la primera i ms punyent revelaci del que pot ser un celobert barcelon que es posa a estrafer el misteri i la tenebra dels pous. La primera llenca de cel blau que s'albirava a dalt de tot, entre les parets grises, resseguides per negres escorrialles de sutge i ornades per una robusta canonada de ferro amb penjare-11a de teranyines, m'encomanava una angnia que per sort no durava gaire. La casa dels meus avis no sols mancava de luxe, sin que als meus ulls tenia una mena d'austeritat glacial, una absncia d'intimitat i de confort que, tot i ser comparable a la de moltes altres llars burgeses de la mateixa poca, no deixava d'impressionar-me. Al despatx on el doctor Soldevila rebia els seus clients hi havia una llibreria de caoba ombrvola, amb sbries motllures i coronada per un bust d'Hipcrates o de Gal no sabria dir de quin dels dos negre, negre que m'esglaiava, una cadira, la de reconeixement, entapissada de pell, i una taula-es-criptori. L'alcova on dormien els avis era moblada amb un llit gran, una calaixera i

unes cadires de caoba fosca, molt fosca. L'objecte ms alegre i brillant almenys als meus ulls era el llum del menjador, tot de metall daurat i amb un b de Du de braos i de cames que s'entortolligaven en una mena d'orgia indescriptible. ^D'on havia sortit aquell llum de tarann indos-tnic? Qu venia a fer enmig d'aquella severitat isabelina? Aneu a saber. A estones he pensat que devia ser un present de la germana milionria. El menjador donava a un pati. A les postres solien tancar els porticons i en honor meu cremaven rom amb sucre en un pla-tet decorat amb escenes de ciclistes. La flama blavenca llengo-tejava una estona creant una modesta fantasmagoria que no em desagradava, per a la qual preferia el gust del sucre amarat de rom. En havent dinat, per entretenir-me em donaven a mirar un lbum de retrats de famlia, feixuc, relligat amb pell de llangardaix i amb aplicacions d'argent. Hi veia desfilar cavallers barbuts i senyores amb mirinyac o amb poliss que no deien gaire cosa a la meva imaginaci mal desperta. A ms d'aquestes impressions, en general poc encoratjadores, cal confessar que en recollia una altra: una impressi de dignitat i d'ascetisme, de dretura i de renunciament, que aleshores, entre els quatre i els deu anys, no podia definir, naturalment, per que ja m'inspirava respecte. No m'equivocava. Tot i no saber dels orgens i de la vida dels avis Soldevila ni la meitat del que s de la meva famlia materna, el fet d'haver-los coneguts i tractats m'ha deixat un seguit de reminiscncies que dibuixen llur figura moral amb un tret fermssim, que no fluctua a travs dels anys i dels esdeveniments. Al contrari. El dia que vaig sentir contar al meu pare l'ancdota del bistec vaig dir-me tot seguit: Que Soldevila s aix! Mireu de qu es tractava. El germ gran del meu pare, que era metge i que es deia Josep, el tio Pepis, va continuar vivint amb els seus pares fins a l'hora fora tardana del seu matrimoni. En una determinada poca ja devia ser un home de trenta anys va opinar que li convenia sobrealimentar-se una mica. Va demanar a la seva mare que li comprs cada dia un bistec de mitja lliura, que ell se'l pagaria de la seva butxaca. L'avi, quan va conixer aquest prec del seu primognit, s'hi va oposar en rod: a casa seva no era possible que sorts un plat que no fos per a tothom. L'excepci en aquesta matria, com en gaireb totes les altres, baldament sembls justificada per raons de salut, li feia l'efecte d'un acte anrquic. De manera que si el meu oncle volgu cruspir-se el seu important bistec sangonent li calgu demanar-lo en una altra banda. Du meu!, si anys desprs els avis Soldevila haguessin tornat a obrir els ulls i contemplat la taula dels seus nts, on convivien dos o tres rgims!... S'haurien esgarrifat i haurien anunciat la prxima fi del mn. Hom anuncia la fi del mn amb massa facilitat. El mn resulta compatible amb innombrables rgims alimentaris i amb no menys innombrables rgims socials, familiars i poltics. Els meus avis paterns potser haurien estat ms encertadament proftics si davant la multiplicaci de les dietes en el si de les famlies haguessin dit: La ptria potestat a la moda de Roma que nosaltres hem conegut i exercit s a les acaballes. La cuina, pervertida per la nova

medicina, li donar el cop de grcia. He parlat de Roma? He fet curt. La llar dels avis Soldevila, almenys en el meu record, ha restat com una mena d'Esparta, una Esparta en to menor, una Esparta del carrer de Sant Pere Ms Baix. Ho dic sense gens d'irreverncia, ms aviat amb un cert entendriment. D'altra banda, m'adono prou que una evocaci feta exclusivament amb records d'infantesa s sempre una mena d'auca on noms hi ha ratlles gruixudes i colors llampants. Els matisos noms es copsen en l'edat madura. Du me'n guard, de pretendre que la llar dels meus avis fos tal com jo la vaig veure! Es un fet que aquella parella sana i ben plantada, que arrib a la setantena sense xacres ni gemecs, sab imposar no solament respecte, sin veritable afecci als seus tres fills, una afecci sense besos ni moixaines, per activa, efica. Hi ha una poesia del valenci Querol, no gaire divulgada, per b que Me-nndez y Pelayo la inclogus entre les cent millors de la llengua castellana, que el meu pare no podia llegir sense que la veu se li trenqus. Es titula Nochebuena i evoca, amb una tendresa no gaire freqent en la literatura de terra endins, l'emoci de l'home que la nit de Nadal, voltat dels seus pares, germans i fills, pensa en l'hora de les fatals absncies. jPadres mos, mi amor! jCmo envenena las breves dichas el temor del dano! Hoy presids nuestra modesta cena, pero en elporvenir... yo s que un ano vendr sin Nochebuena. Era aqu, precisament en aquesta estrofa, on la veu del meu pare s'ofegava. I era evident que la seva emoci no tenia altre origen que el record d'aquella casa del carrer de Sant Pere Ms Baix que a mi em semblava ombrvola i escassament acollidora. En el fons s ben possible que les lleis que governen l'amor entre pares i fills siguin tan misterioses com les que regeixen l'amor entre homes i dones. Intil, doncs, de cercar-hi gaires equacions perfectes, gaires correspondncies equilibrades amb balana, gaire justcia aparent. Hom veu fills que tenen totes les raons imaginables per a adorar llurs pares i que de fet amb prou feines els respecten. En canvi, n'hi ha d'altres que tothom declararia exempts d'obligacions filials perqu llurs progenitors han estat tremendament ximples, o superlativament egoistes, o escandalosament immorals, i, no obstant, els veieu animats d'un infatigable respecte i d'un amor a tota prova. En el cas dels meus avis Soldevila crec que no hi havia cap d'aquestes paradoxes extremes. Si a l'entorn de llur llit de mort els tres fills varen seguir amb una immensa angnia els episodis de la darrera batalla, no va ser per l'exclusiva fora d'uns sentiments sense motiu. Sota l'escora de l'estocisme, el vell doctor del barri de Sant Pere i la seva muller, filla de Berga, amagaven un cor humanssim. ELS ZUBIBURU

la de la meva mare! Si un hom cerqus de fabricar una anttesi literria estic segur que no aconseguiria imaginar res de tan perfecte com el contrast entre aquella famlia Soldevila, catalana de soca i arrel, exteriorment adaptada a la vida barcelonina, per ntimament governada per la rgida llei de la muntanya, i la d'una famlia criolla que ve a establir-se a Barcelona sense cap lligam, noms perqu el clima hi s temperat. En efecte, la meva mare, per b que nascuda a Barcelona, es diu Zubiburu i Bethancourt. Aquests dos cognoms, solament amb llur fontica, ja obren una perspectiva fora irisada; la realitat encara ho s ms. El meu avi Zubiburu era notari en un poblet del Pirineu de Navarra, anomenat Santesteban, situat en una vall amenssima, en la confluncia de tres rius petits i cristallins que donen vida al Bidasoa. Conec el lloc perqu hi he passat tres estius, entre els dotze i els quinze anys. He fet llargues caminades entre els seus castanyars i les seves falgueres; he begut en les seves fonts, escasses en nombre, per abundoses; m'he banyat en els gorgs blavosos dels seus rius; he jugat interminables partits de pilota en el seu magnfic front, desproporcionat a la grandria del poble, i he assistit als partits que hi disputaven els altres, partits a pala, a m, a guant. M'he quedat bocabadat sentint les juguesques que es creuaven entre aquells homes de trets angulosos i parlar lacnic. He voltatQUINA FAMLIA TAN DIFERENT

tota la comarca en bicicleta, des d'Elizondo fins a Irun, des del port de Velate fins a Elgorriaga, on fabriquen unes boles de xocolata i raja una font d'aigua salina. A tot arreu he vist ballar la jota i l'aurrescu i a mitja tarda he entrat a berenar en un hostal poblat de boines. He pujat al Mendaur, la muntanya ms alta de la regi, gaireb sempre encaputxada de boires; he passat hores llegint novelles que trobava a la biblioteca dels meus cosins o que em deixava el fill del metge del poble, en un jard que formava com una mena de pennsula llargaruda entre dos rius transparents. Era un jard com els que es troben a l'altra banda de la frontera: simple, tot just endreat, verd, humit i malenconis. M'han dit que el ferrocarril que va d'Irun a Pamplona l'ha fet malb. Quin greu me sap! Sense Inzacardi, la vila de Santesteban haur perdut el cinquanta per cent del seu aire senyorvol. Les seves cases carrades i esbarjoses, amb trespols de castanyer encerat, on vivien propietaris benestants i vells rendistes sense ambicions, mancaran d'un complement i d'una explicaci. La pluja fina que tan sovint embolcalla el paisatge haur perdut un petit escenari on practicar els seus interminables exercicis de difuminaci... En fi, no ens hi encaparrem. Es probable que no torni mai ms a veure Santesteban; en la meva memria el seu minscul jard municipal

subsistir intacte fins al meu darrer dia. Tornem a parlar del meu avi Zubiburu. Era petit, molt pulcre, caminava amb un pas saltironant que heretaren alguns dels seus fills; es cobria la calba amb uns quants cabells duts de la regi temporal i curosament aixafats sobre el cim del crani. Tenia unes celles que comenaven frondoses vora el nas i esdevenien indmites i esclarissades cap als polsos. Dic tot aix d'oda i desprs de contemplar el seu retrat, perqu jo no l'he conegut. Era cari, com la majoria dels seus paisans, i participant en la primera guerra civil assol el grau de tinent... o de capit. Respecte a aquest punt les opinions diferien entre les seves filles i potser variaven segons l'auditori i les circumstncies. Diu molt en favor de la seva prudncia el fet que mai no l'ascendissin a general ni solament a coronel. Qualsevol que fos el grau militar en qu va atrapar-lo la clebre abraada de Vergara, el fet s que no va voler acceptar-la i que va estimar-se ms d'emigrar a les Amriques. No s pas en virtut de quins impulsos va anar a raure a Veneuela i va establir-se primer en una ciutat de l'interior anomenada Guanare i ms tard en una altra no massa llunyana que s'anomenava Acarigua. Totes dues figuren als mapes, per tinc ents que ni l'una ni l'altra no tenen gaire importncia. Tant a la primera com a la segona, va obrir-hi un establiment on es venien gaireb tots els articles que consumia el pas, des d'armes de foc fins a vins d'Espanya. Es va casar amb una noia veneolana fora ms jove que ell, pertanyent a una famlia amb certes pretensions aristocrtiques. Ella es deia Encarnacin Bethancourt. En l'nic retrat que en tinc, el seu aire s fi i llangors; el seu cabell, d'un castany clar, partit en dos bands perfectes, emmarca un rostre de faccions regulars, delicades i lleugerament malaltisses. El matrimoni Zubiburu-Bethancourt va ser frtil tanmateix. En nasqueren una colla de fills que es digueren Elosa, Clotilde, Encarnacin, Adela, Tomasito... Per fortuna, el negoci del meu avi va prosperar de pressa i la famlia va viure amb certa comoditat i ufana. Tenien, com ocorre sempre en pasos de tarann colonial, un servei nombrs i acolorit, cavalls, cotxes. A l'esglsia gaudien d'uns privilegis d'estora i reclinatori que, reportats per les meves ties, eren si fa no fa com el dret de cobrir-se en presncia del rei que pertoca als Grans d'Espanya. Tot plegat va encomanar a les Zubiburu les ninas, com els digueren fins a les seves velleses un sentit de domini, un urc vagament feudal que no les va abandonar mai i que sens dubte va complir llurs afers en ms d'una circumstncia. Alg, quan ja eren dones fetes i vivien a Barcelona, els va dir que segurament tenien dret a anteposar al seu segon cognom la partcula de. La cosa els va plaure molt i van parlar sempre ms d'aquest de frustrat com d'una prdua de famlia. Em temo que s'equivocaven i que el Bethancourt de la meva via materna, com molts d'altres que pullulen per les Amriques, era perfectament plebeu o no tenia cap vintle directe amb el del clebe comte normand que al segle xv va conquerir les illes Canries. Quan va morir la darrera de les meves ties i llur arxiu familiar, redut a la

mnima expressi per repetides i violentes esporgades, va arribar a les meves mans, vaig descobrir amb esglai que les pobres havien passat la vida enyorant una petita distinci que tanmateix posseen i que noms llur escassa tendncia a la lectura i al paperam els havia perms d'ignorar. En efecte: en la partida de naixement del meu avi es llegeix i rellegeix el de: Toms de Zubiburu i Vergara. Sens dubte es tracta del de que precedeix tradicionalment els cognoms bascos i que t un minso valor nobiliari, car s tot just l'afirmaci d'un vincle territorial, el vestigi que el clan Zubiburu ha nascut en una determinada masia del terme d'Aranaz que encara en serva el nom. Tant se val! Les meves ties haurien estat tan felices d'haver-se pogut posar a les targetes: Encarnacin de Zubiburu, Clotilde de Zubiburu, Adela de Zubiburu! I varen morir sense saber que ho podien fer i que noms una negligncia, un rampell simplificador o una velletat democrtica de llur pare les havia privades d'aquella minscula satisfacci mundana. La casa de comer del meu avi matern prosperava a l'interior de la immensa Veneuela i s segur que ell no hauria pensat a abandonar-la sense les guerres civils, que no deixaren tranquilla ni la llunyana regi on florien Acarigua i Guanare. Com tots els homes que en la joventut han participat activament en les lluites fratricides, al meu avi no li devien quedar ganes de tornar-hi a participar. Tenia una famlia, una situaci, uns bns. Cercava pau i es trobava voltat de guerra i, el que encara s pitjor, de guerrilles. Cap dels dos partits no podia inspirar-li confiana ni donar-li garanties de respecte. Per aix, a penes arribava la nova que un escamot armat marxava cap a Acarigua, l'via, amb la mainada, els criats i tota la impedimenta que podien carregar sobre el bestiar disponible, fugia cap a la selva, mentre l'avi cuitava a hissar la bandera espanyola i restava al seu lloc per provar de salvar el gros de la seva hisenda tot invocant la seva condici d'estranger i de neutral. Aquestes fugues plenes de privacions i d'angoixes duraven de vegades setmanes senceres, i s tradici que la primera muller del meu avi tornava sovint a casa amb els costats escorxats de tant portar sota el vestit i lligades a la cintura unes bosses atapedes d'or i argent, de les quals no es desprenia ni per dormir. Una vegada ni el pavell ni les protestes de l'avi no pogueren evitar el saqueig del magatzem; ja va fer prou de salvar la vida! La famlia va reunir-se noms per comprovar la magnitud del desastre. Totes les existncies susceptibles de transport havien estat emportades, tots els queviures susceptibles de consum havien estat devorats, i la resta mobles, eines, robes esbotzat, destrut o malms amb aquella fria que nicament sembla permesa als homes aplegats en colla i excitats pels perills de la guerra. Al celler, les btes esventrades havien produt una inundaci; el vi negre de Corella hi formava un llac... Davant semblant destrossa, que redua a la meitat el seu patrimoni, l'avi Zubiburu va prendre irrevocablement el determini de repatriar-se. Un seu nebot, Pedr de Azcarreta, havia vingut des de Santesteban per formar-se al seu costat. Tot i que era molt jove, decid de traspassar-li el negoci. Ell no volia ocupar-se'n ms. I des d'aquell dia va comenar a liquidar els seus bns

i a preparar el viatge. Per durant aquests preparatius, que degueren ser lents, va morir la seva dona, la de les faccions delicades i la clenxa partida. Aquesta nova desgrcia no va trcer els designis de l'avi. Tornaria a Espanya vidu, ja que la Providncia no volia que hi torns amb la muller, per hi tornaria. De cap manera, ni per cap preu, no volia romandre a Veneuela. La seva sogra, desesperada davant l'espectacle d'aquella prole tendra i nombrosa a punt d'embarcar cap a l'altre mn sense cap tutela femenina i abandonada a mans mercenries, va demanar a Juanita, filla que li quedava soltera, que es cass amb el seu cunyat i que es constitus en mare dels seus nebots. Juanita va acceptar, suposo que sense gaire entusiasme, el matrimoni amb un home madur i el govern de la seva llar, una llar complicada de mena i, per si fos poc, a la vetlla d'un desplaament tan radical com definitiu. En principi, la famlia Zubiburu-Bethancourt aix reconsti-tuda havia de partir de Puerto Cabello en un vapor. Per el meu avi matern, home de bona fe, inclinat a suposar-la en els altres i a escoltar suggeriments amicals, a darrera hora va acceptar la invitaci d'un capit que va pintar-li amb colors brillants els avantatges de viatjar com a nic passatger en un vaixell de vela. La xicalla, les mainaderes i les dides trobarien una installaci cmoda i no patirien els inconvenients d'haver-se de subjectar a l'horari d'un transatlntic, ple de gent estranya. Menjarien a llur grat i tindrien un pont sencer per a esbargir-se, a soles, sense testimonis. El meu avi, que ja duia un equipatge considerable, va comprar quantitat de queviures i els envi a bord. La travessia, desmentint tots els anuncis del capit, va resultar horrible. La noia gran, Elosa, la qual desprs va ser la meva padrina, tenia ja catorze anys i me n'ha contat els detalls moltes vegades, per b que sense gaire mtode. En resum, varen passar tres mesos per a anar de Puerto Cabello a Cadis, i les calmes foren tan enutjoses com els temporals. Amb la desmesurada prolongaci de la travessia els queviures de la tripulaci varen comenar a flaquejar i la provisi particular dels passatgers en va pagar les conseqncies. Madrina Juanita, la segona muller de don Toms, va patir de mareig quasi constantment i, ajaguda en un rac de la cabina, va sentir-se impotent per a exercir la seva recent adquirida autoritat sobre els infants, que corrien per coberta si fa no fa a llur albir. Tomasito, l'nic noi, va morir a alta mar, i el seu cadver, embolcallat en un llenol, fou llanat a l'aigua. Dues noies tamb emmalaltiren i a les envistes de Cadis estaven tan greus que el fuster de bord va preparar i tot dues caixes per enterrar-les aix que arribessin a port. Per aquest ltim desastre fou estalviat al meu avi, que pogu desembarcar amb la seva jove i esllanguida muller i amb totes les filles, si no sanes, salves. La intenci de don Toms era d'establir-se al seu poblet. Travess Espanya de cap a cap i arrib a Santesteban, on la reaparici de l'ex-notari, alhora que ex-tinent o ex-capit, amb la seva famlia americana, va constituir un esdeveniment. La gran de les noies, com ja he dit, tenia cap a catorze anys; duia unes magnfiques trenes rossenques que la xicalla del poble provava

d'estirar aix que ella es distreia. Clotilde, la segona, era de pell blanca, per d'ulls i cabells negres, negrssims. Les altres dues, Encarnacin i Adela, tenien quatre o cinc anys i tiraven a rosses. Tot i la violncia del trnsit, s segur que no haurien trigat gaire a adaptar-se al nou medi. La plasticitat de la joventut s meravellosa. Per llur tia-madrastra, Madrina Juanita, com li deien totes, no va poder resistir el fred, la langarra, la boira i la melangia d'aquella vall pirinenca. Enyorava el trpic i sempre es trobava malament. Li mancaven forces per a esperar l'aclimataci. Don Toms, que segurament no havia trobat el poblet dels seus records, sin un altre amb ms desconeguts que coneguts, va enfocar la possibilitat de traslladar-se a algun lloc de la Pennsula, menys plujs, ms assolellat. I aleshores alg li va parlar de Barcelona. Don Toms no va dubtar gaire, i abans de complir-se el segon aniversari del seu retorn a la ptria ja s'havia installat a la nostra ciutat per a no bellugar-se'n mai ms. Aix s'esdevenia cap a l'any 1865. Barcelona havia comenat a vessar sobre la quadrcula de PEixample, per gravitava encara tota vers els seus centres tradicionals: la plaa de Sant Jaume, el carrer Fernando, les Rambles, el carrer Ample, la plaa del Teatre. Es segur que conservava una homogenetat i un carcter que desprs ha perdut. Costums, parlar, tradicions vivien sense pena ni glria perqu no sentien l'amenaa de la mort ni la pruja de la resurrecci. La vida oficial afectava un sector tan tnue i tan superficial de la vida ordinria que la majoria dels ciutadans ni en tenien esment. La burgesia, en plena ascensi, tenia confiana en el seu dest i es creia amb dret a gaudir a ple sol de la seva riquesa. Per les obres que n'he conegut els palauets del passeig de Grcia, les torres de Sant Gervasi i de Sarri, no sentia l'angnia ni la pressa que ha tornat matusseres i excessives les darreres generacions de plutcrates, cada vegada ms adherides a la doctrina del pren i fuig. I s un fet que aquella Barcelona que entrava en el parntesi relativament encalmat de la Union Liberal, desprs d'haver passat per un seguit de trasbalsos i de violncies, tenia, malgrat el seu carcter acusat i no gens mests, una atracci particular per als indianos. Hi venien a corrua feta. La blanesa, dolor i indolncia criolles no s'ofenien de l'activitat i la reserva dels catalans. Hi trobaven, crec jo, una qualitat que sempre s agrada pel foraster i que no abunda pas en altres punts d'Espanya: tolerncia envers all que s diferent, reconeixement del dret que t cadasc de viure a la seva manera. El nostre Eixample no es concep sense una important colnia americana. S prou que la seva quadrcula, tan prpia d'un pas novell i sense tradici, no s pas fruit de la seva influncia. L'Eixample s un fill legtim i natural del Centralisme Improvisador, que no pensa sin a protegir una branca burocrtica acabada de nixer el cos d'Enginyers de Camins, al qual pertanyia Cerd, autor del projecte, i de la Impotncia Provincial, que, tot i patrocinar un altre projecte menys fred, ms hum i ms ben connectat amb la Barcelona vella, no acaba de creure en la grandesa del propi dest. Per aix no impedeix que, una vegada replantejada, la quadrcula, amb la seva

implacable simetria, amb la seva simplicitat, amb el seu aire esbarjos i lliure de compromisos tradicionals, desvetlls la simpatia dels qui venien de l'altra banda de la mar. Entre ells i l'Eixample, amb el seu americanisme involuntari, hi ha hagut, no ho dubteu, una secreta afinitat. No sc partidari ho he dit ms d'un cop i sento la necessitat de repetirho ac d'accentuar aquesta afinitat i de convertir-la en pblica. Per aix em revolto contra les palmeres de la Diagonal i he vist amb alegria desaparixer les de la plaa de Catalunya i quedar substitudes per unes severes alzines. Les palmeres, soles o per parelles, en un jardinet dels afores, en el claustre de la Catedral o de Santa Anna, per no pas arrenglerades, en formaci militar, de cap a cap de les nostres avingudes. Escampades sense mesura, encomanen tot seguit al paisatge urb un aire de peresa i de desmanegament que m'obliga a reviure alguna escena de Los sobrinos del capitn Grant. La famlia Zubiburu-Bethancourt, un cop arribada a Barcelona, no s'install, tanmateix, a la quadrcula, sin en una casa del carrer dels Banys, cantonada al carrer de l'Ave Maria, que encara existeix. Les ninas varen anar al collegi. Madrina Juanita va refer-se un xic i va donar sis fills ms a don Toms: Juanita, Rosita, Mercedes (la meva mare), Lolita (que mor jove), Francisco (segon d'aquest nom, que tamb mor jove) i Pepe. Heus ac una llar nombrosa i animada. No devia ser gaire fcil de governar i sospito que ni el meu avi ni la meva via no tenien grans dots de govern. Ella, mai ben guarida de les seves enyorances, ni ben refeta dels seus mals, no crec que hi visqus gaire feli. Ell devia pertnyer a una mena d'americanos que desprs m'ha vagat de conixer i que semblen fets a motlle, homes sense gaire esma per a enfrontar-se amb els problemes ntims, tot i posseir un cor tendre i a estones sentimental; homes amb un excs de bona fe per als negocis o amb una malcia que no coincideix amb la que cal a casa nostra; homes de mitjana intelligncia, encongida encara per llur fidelitat a uns quants prejudicis que, reduts a mximes, repeteixen del mat al vespre amb una cantarella enfadosa. L'ociositat en qu viuen, en lloc de servir-los per a afinar-se i enriquir-se, no fa sin empobrir-los i fossilitzar-los. Parlen gaireb sempre del passat, i el present no els s sin una mena de paret de rebot que hi torna les pilotes. Don Toms va deixar una certa suma a un amic de Mlaga sense papers, sense formalitats perqu la interesss en un negoci de rendiment segur. No la va tornar a veure ms. Va deplorar el fet, per no se'n va preocupar gaire. El seu patrimoni, sense ser extraordinari, podia suportar aquesta mena de pessics. Desprs, un altre amic, aquest cop de Valncia, va manllevar-li una quantitat fora ms important i varen mitjanar-hi papers. Tamb aquest amic va resultar informal, o almenys desgraciat, i d'aqu va nixer un plet que va durar mig segle i que ha voltat com una fantasma, ads somrient, ads amenaadora, els encontorns de la nostra casa. Va donar-se la terrible casualitat que la part contrria era un tal Chapa, diputat de la majoria o de l'oposici, per sempre prou influent per a deturar l'embarg, per a fer

prosperar un incident, per a prolongar els efectes d'un recurs. Els hereus de don Toms tenien tota la ra; els defensava un gran advocat que, de ms a ms, era un personatge, en Planas i Casals. dhuc el mateix Chapa, en una conferncia que dins els annals de la meva famlia t tant relleu com la controvrsia d'Augsburg en la histria de la Reforma, ho va reconixer: Ustedes tienen toda la razn va dir, pero yo no tengo mas patrimonio que esa fbrica y me defen-der como gato boca arriba. De petit no podia pensar en aquest home de Valncia sense veure'l transformar-se en un gat que clava cops d'urpa a tort i a dret, tot rebolcant-se per terra. Amb tot, no va ser aquest el pitjor negoci del meu avi Zubiburu. La meitat del seu patrimoni s'havia fos, per li'n quedava l'altra meitat, que hauria perms a la seva famlia de viure sense pena. Aleshores va comparixer un miny elegant, de cabell negre lleugerament ondulat, de faccions una mica matusseres, per, pel que sembla, irradiadores de simpatia o de vitalitat. Es deia Toms, com l'avi, Toms Bernades. Havia nascut a Cuba, fill d'un fill de catalans i d'una mallorquina. Si aquesta sang duia en suspensi algunes guspires de gravetat, formalitat i amor al treball, conv creure que s'havien evaporat en la magnfica farga dels trpics. Toms Bernades, que vivia a la mateixa escala que els meus avis, va enamorar la noia gran, Elosa, i s'hi va casar. La nova parella va installar-se a Sant Feliu de Llobregat en una propietat dels Bernades. No gaire temps desprs, Madrina Juanita, la meva via, va agafar una malaltia d'all ms barcelonina: el tifus, i l'espectacle de la seva agonia va trasbalsar de tal manera el seu marit, treballat potser per alguna afecci dels trpics, que va tornar-se boig. Un dels primers smptomes del seu mal va consistir, precisament, a agafar la seva dona en un braat, amb llenols i tot, i treure-la del llit on delirava. Van atrapar-lo al rebedor, a punt de sortir de casa amb la tnue crrega la meva via era molt prima i la malaltia l'havia acabada d'afinar mentre barbotejava exaltadament: jVmonos, Juanita, vmonos! Morta ella, ell dement en forma que l'incapacitava per a ocupar-se de res, la parella Bernades, que a Sant Feliu no es divertia gaire, va abandonar el govern del mas i de les seves terres i va installar-se al pis dels Zubiburu. El gendre va trobar-se, de fet, com a nic mascle de la famlia, amo i senyor entre quatre dones i un nen de pocs anys. Immediatament va inaugurar una intensa vida nocturna que no el privava pas de sortir amb altres genets a rebre els toros que venien per la carretera i organitzar amb els seus acompanyants xefles a la seva casa de Sant Feliu. Va comenar a jugar a la borsa, a tenir cavalls i segurament altra mena de pensionistes de ms cara manutenci. Era un senyoret aviciat incapa de junyir-se a la snia d'una professi seriosa. Va trobar-se amb diners fcils de manejar i va negligir enterament unes terres que ben portades podien haver-li donat un gras rendiment. La seva muller, tot just dona s'havia casat a disset anys, que jo he conegut molt desprs plena de carcter, en aquella poca i davant del

seu marit no sembla haver-ne tingut gens. Molt enamorada, vivia al seu costat al seu costat s un dir, puix ell voltava nit i dia en una mena d'embadali-ment dolors. Crec que en certa manera va arribar a estar orgullosa del seu despotisme viril i dels seus xits. Al mas de Sant Feliu, va restar-hi, sola i furiosa, la vdua Bernades, Rosita de nom, dona d'histria que en la seva joventut havia fet tronar i ploure, mallorquina d'origen com ja he dit, per recriada a Cuba i amb una llarga estada a Andalusia. El seu fill era hereu del patrimoni i era ell qui manava. Des de Barcelona no va trigar gaire temps a enviar-li crrega ms que no companyia don Toms Zubiburu, submergit del tot en la seva pacfica demncia, i els fills d'aquest, encara infants. La vdua Bernades, la Vieja, com li deien sempre les Zubiburu amb escassa simpatia, era secundada per una vella criada andalusa, Magdalena, i tenia a les seves ordres una colla de mossos. El mas era gran. Li deien (i potser li ho diuen encara) cal Magins, perqu l'avi d'en Toms Bernades, que havia comprat les terres i edificat la casa amb una part d'una fortuna guanyada, segons les males llenges, en el trfic negrer el comercio del bano, es deia Mag i era tan extraordinriament gros que calgu designar-lo amb l'augmentatiu. Cal Magins en aquella poca era una bella propietat que s'estenia pels afores de Sant Feliu, des de la lnia del carril fins a les vores del Llobregat. La part alta era vinya; la baixa, horta i fruiterar. No s inoport de creure que aquesta concentraci de la Vieja, uns menors i un incapacitat en una masia, d'altra banda cmoda i ben proveda, aclaria notablement la situaci de les persones adultes que restaven a Barcelona i els permetia una gentil llibertat de moviments. Aclaria la situaci, per deixava sembrada la llavor d'una guerra civil que no havia d'acabar sin amb la mort del darrer representant de l'oposici, formada, com s de llei, per Clotil-de, Adela i Encarnacin, les tres germanes solteres, les ni-nas. A la primeria eren tan joves! varen suportar sense gaire protesta la tirania del cunyat i de la germana gran. Per, a mesura que varen arribar a la majoria d'edat i varen adonar-se que el brillant tir dilapidava llur patrimoni, les ninas varen provar de resistir. Ai!, tot i que tenien fora carcter, no en posseen prou per a desprendre's dels prejudicis d'una poca i de les deixes d'un medi Veneuela que conferien al mascle, el varn, una mena de dret div per a usar i abusar dels privilegis. Hi va haver escenes violentes, llgrimes i crits, per al capdavall les ninas firmaven els papers que calia firmar i anaven consumant llur runa. Mentrestant cal Magins, protegit per un providencial fidecoms institut pel suposat negrer, restava inclume, per b que abandonat a una mala administraci. Tots, grans i petits, hi solien passar els estius. I tots s'hi varen refugiar l'any 1885, quan va esclatar a Barcelona una epidmia de clera. I ara mireu el fat que interv sota la disfressa d'un flagell terrible. Va ser el mateix clera el que va menar fins a Sant Feliu el meu pare, aleshores jovencell que estava a punt de llicenciar-se en Dret. El doctor Soldevila

restava a Barcelona, lligat a un deure que va complir amb remarcable energia; la seva muller era incapa de separar-se'n; el seu fill gran ja era metge i exercia la carrera a Ma. ^Per quins set sous deixarien que el benjam de la famlia, estudiant sense obligacions, rests a la ciutat empestada? El varen enviar a Sant Feliu, on tamb s'havia refugiat la seva germana Conchita, casada amb l'arquitecte Miquel Pasqual, que era fill de la mateixa vila i hi tenia casa. A travs de les explicacions dels meus familiars ms prxims, aquell clera, almenys a Sant Feliu, va ser una delcia. Tots els episodis i faccies que comenaven a narrar amb la frase consabuda, L'any del clera..., eren infalliblement simptics i agradables. Sens dubte ocorre sovint en la vida que les amenaces ms ferrenyes i les situacions de plantejament ms dramtic creen estranys oasis d'eufria, d'enlluernament i, sobretot, d'irresponsabilitat. Un hom t por de les catstrofes, per sovint, secretament, inconfessablement, les crida i les conjura perqu espera que el deslliurin de determinades obligacions que s'han tornat massa penoses o, ms simplement, perqu engrandeixin el marc d'una existncia que, subjecta a les contingncies ordinries, hom sap que ser excessivament grisa o excessivament mansa. M'apresso a dir que el fat que va governar la vida dels meus pares no havia confiat al clera del vuitanta-cinc cap missi desmesurada. Es va limitar a posar-los cara a cara en una edat i en un ambient propicis a l'amor. Cal Magins, per voluntat del seu propietari i per gust de la seva muller Elosa, que possea el geni de l'hospitalitat o, millor dit, que n'era posseda amb l'absolutisme i amb la vehemncia que sol aconseguir en els medis colonials, es va convertir immediatament en centre de reuni de bona part dels trnsfugues barcelonins. Entre ells, presentat per un amic, va comparixer el meu pare, estudiant que feia versos seriosos i humorstics i que cercava una mica de societat. L'idilli va comenar poc desprs i, lentament, entre les rialles de les Zubiburu grans i les burles a estones cruels de Toms Bernades, va conduir Carles Soldevila Boixader i Merc Zubiburu Bethancourt fins al matrimoni. La cerimnia va tenir lloc un dia de maig de l'any 1891. Deu mesos desprs, el meu pare, fent una tombarella literria que ara no fra desenraonat de qualificar de proftica, va simular que jo mateix redactava la participaci del meu naixement: CARLOS SOLDEVILA ZUBIBURU tiene el honor de participar a usted sufeliz llegada a este mundoy se ofrece como un nuevo servidor ELS PRIMERS PASSOS. EL COLLEGI DE SANT MIQUEL

, que havia fet la carrera de Lleis amb brillantor, per a gran velocitat va llicenciar-se als divuit anys, va entrar a la redacci del diari La Opinin, on va comenar per fer gasetilles i informacions i on va acabar fent noms articles. Un temps desprs d'esdevenir chico de la prensa, va guanyar per oposici una plaa d'oficial de quintes de la Diputaci Provincial i va combinar les dues professions d'acord amb un patr si fa no fa clssic als pasos llatins. Es indubtable que la feina de les oficines pbliques i de les redaccions de diari implica, i sobretot implicava fa mig segle, un floret d'allicients que feien suportable la modstia dels sous. Eren feines discontnues, executades gaireb sempre en equip, interrompudes per converses, acudits i faccies de tota mena. En l'ocasi ms solemne i ms delicada, era possible d'inventar una frase, un tret caricatural, una observaci irreverent que el gremi recollia amb delit i feia circular en veu baixa. Tant la redacci com l'oficina eren una mena de penyes, una mica menys ocioses i una mica ms responsables que les dels cafs. D'altra banda, el meu pare, redactor de diari, va arreplegar de ple l'Exposici Universal del 1888. Era molt jove, escrivia amb solta i facilitat, gaudia d'un apetit magnfic. La srie d'inauguracions de pavellons, de banquets solemnes, de lunchs, de xampanys d'honor, de funcions de gala, de visites a vaixells de guerra, de recepcions i d'assemblees a qu va assistir en aquells mesos incomparables varen restar en el prtic de la seva vida com una mena de fris pantagrulic, lleugerament somogut per les salves de l'artilleria i l'esclat dels aplaudiments. Imagino que als gaudis estrictament personals que va procurar-li l'Exposici s'afegia la sensaci de plenitud comuna a tots els barcelonins de la seva generaci que eren testimonis (i que probablement en un o altre grau se n'imaginaven coautors) del sobtat engrandiment de Barcelona sota el guiatge del gran Rius i Taulet. Es un fet que cada cop que el meu pare, ja revestit de la toga notarial, retrobava un company d'aquell perode mirfc, semblava que rejovens tot d'una i que reprengus el posat i fins el llenguatge del vuitantavuit. Ignoro si encara intervenia gaire en la redacci del diari El Suplemento, que havia succet La Opinin quan jo vaig comenar a retenir algunes impressions, visuals i auditives. Recordo, s, amb fora precisi, haver entrat de la m del meu pare en un pis baix segurament un entresol de la Rambla i haver-me trobat assegut en una cadira de braos, sobre un munt de llibres que em permetien d'arribar a posar les mans damunt la taula. Feia sol. Una claror molt viva inundava la cambra. La taula era neta, desembarassada o amb molt poques andrmines. Alg va posar-me un llapis als dits i va oferir-me un full de paper blanc perqu al meu albir hi tracs ratlles i gargots. El meu pare devia treballar en un altre despatx. Crec que vaig ser bon miny i que emEL MEU PARE

vaig saber entretenir tot sol. Va ser el meu primer contacte amb la premsa. Tamb en aquesta mateixa poca em reveig un vespre, a encesa de llums, estacionat amb el meu pare davant els encerats on els diaris amb redacci a la Rambla donaven al pblic les darreres noves de la guerra de Cuba. Hi havia molts homes drets al nostre entorn. Tots alaven els ulls i els fixaven en les lletres blanques. Em fa l'efecte que ning no deia res, com si tothom tingus la sensaci de ser en presncia d'un malalt greu o d'un difunt. I jo, infant de pocs anys, sigui per mimetisme, sigui per obra d'alguna impressi recollida en les converses que sentia a casa, participava a la meva manera de l'angunia i de l'a-claparament d'aquelles figures que per uns instants havien perdut l'esma de gesticular i de parlar en veu alta. Tinc d'altres records de la guerra de Cuba. Un dia algun parent o amic de la famlia em va donar un sobre dins el qual hi havia un dibuix sobre cart. Representava el port de l'Havana; en primer terme es veia la coberta d'un cuirassat on uns quants oficials amb cara de porc seien jovialment, a l'entorn d'una taula. Del primer vaixell al segon corria una mena de ble que al capdavall contenia un grumoll de plvora. Amb un llum es calava foc al cap de ble que sortia del primer vaixell, el foc corria vers l'altre cap i en arribar-hi es produa una petita explosi. Era la voladura del Maine, explicada com un acte deliberat dels propis nord-americans per justificar llur entrada en guerra. Tampoc no s'ha esborrat de la meva memria una altra impressi concernent al mateix episodi. rem a casa de les meves ties Zubiburu, un pis gran i antic al carrer d'Escudellers, cantonada al carrer Ample. Al sal hi havia molta gent. Les senyores seien en les cadires isabelines entapissades de doms vermellenc. Els senyors, formant grup, parlaven drets al mig de la vasta sala. Jo els veia des del corredor. Els veia i els sentia perqu la discussi era forta i el tema apassionant.